Nos Estamos Haciendo Mayores...

jueves, 27 de noviembre de 2008

La mayoría de la gente que acaba de entrar en la Universidad nació en 1990. A esa edad yo ya sabía sumar, restar y muchas cosas mas. Esta gente no tiene recuerdos significativos de Felipe González con cazadora de pana, incluso les hablas de Naranjito y seguramente creen que les tomas el pelo. Nunca cantaron "Viva la gente, la hay donde quiera que vas..." y cuando Garcia Marquez gano el Nobel ni siquiera sabían leer. Tenían 7 años cuando la Unión Soviética se desintegró, no se acuerdan del Osito Misha, de la Guerra Fría y conocen una sola Alemania, aunque en el colegio les hayan contado que hubo dos. No tienen edad para acordarse de la explosión del "Challenger", del referéndum de la OTAN, del Bon Jovi de melenas ni de "Ay, quién maneja mi barca?". Para ellos, el sida ha existido toda la vida. No alcanzaron a jugar con el Atari, la bola loca, con recortables, con "los juegos reunidos Geyper". El "CD" entró al mercado cuando no tenían unos años de vida. Nunca tuvieron un toca discos y nunca jugaron al Tente, al MultiHobby ni a la Nancy. Conocen a Espinete sólo de oídas y el nombre de Ángela Channing les suena tan a chino como el de su mayordomo. Muchos de ellos no saben, o no recuerdan, que las teles sólo tenían dos cadenas y más aún, incluso algunos no han visto nunca la carta de ajuste, y no les hablemos de los dos rombos, no nos creerían. No se explican lo que es ver la tele sin un mando a distancia, ni unas Navidades sin turrón de chocolate, y no conciben que en invierno sea imposible comprar un helado. Nacieron siete años después que la Sony sacase el walkman, y para ellos los patines siempre han tenido las ruedas en línea. Y ni hablemos de la normalidad con la que ven un teléfono móvil o un PC. Puede que nunca hayan visto Barrio Sésamo, La Bola de Cristal, D'Artacan y los Tres Mosqueperros o Las Aventuras de Willy Fog, La casa de la Pradera, Los Chiripitiflauticos, Heidy, etc...Nunca se meten a nadar pensando en "Tiburón" y para ellos Michael Jackson siempre ha sido blanco. ¿Cómo van a creer que Travolta bailaba con semajante "look". No aprendieron con el "Libro gordo de PETETE...y no fueron a dormir cantando: "Vamos a la cama..." No recuerdan quién era Mazinger Z, ni Orzowei, Ulises XXI, o que un extraterrestre con cara de lagarto tomara ratones como aperitivo...Creen que Starsky y Hutch son un grupo de música o que los "Ángeles de Charlie" es un estreno cinematográfico(¿Recodáis que nunca conocimos a "CHARLIE") y en su vida vieron "Gente Joven", y nunca sabrán porque las chicas le pedían a "Sandokan" un hijo...
Síntomas de que te estás haciendo viejo:
1. Entiendes el texto anterior y sonríes...
2. Te has quedado sin el descuento del carnet joven.
3. Te acuerdas de las pesetas rubias.
4. En los separadores de la clasificadora no tienes apuntada ni una sola poesía.
5. Tienes medicinas en la mesa de noche.
6. La virginidad hace tiempo que ya no es tema de conversación.
7. Un niño te dice en la calle: "Perdone, "señor", ¿tiene hora?"
8. Necesitas mucho más tiempo que una mañana para recuperarte de una trasnochada.
9. Al acabar de ducharte cuelgas la toalla en su sitio.
10. Te molesta que otro deje la pasta de dientes destapada.
11. Todos tus amigos se casan sin ser de penalti.
12. Cuando ves los partidos y conciertos por la tele, en vez de ir a verlos en vivo.
13. Tus hijos saben más que tú de ordenadores.
14. Vas a la playa y te puedes pasar todo el día sin bañarte.
15. Te puedes gastar 16 euros en un disco sin quedarte pelado el resto del mes.
16. Los dependientes de las tiendas de ropa parecen tus hermanos pequeños.
17. Después de leer este monólogo decides enseñárselo a un amigo, que seguro que le va a encantar...
Enviado por un amigo Baltasar...............y retocado por Mi.

Leyenda del carrer de la má del moro

martes, 25 de noviembre de 2008

"Carrer de la Mà del Moro”,(Calle de la Mano del Moro). Ese es el extraño nombre que reza en la placa de una estrecha callejuela del centro histórico de Palma. Nombre del que la inmensa mayoría de ciudadanos desconocerá su origen. Cuentan las crónicas, que por allá en el año 1730, un cura que vivía en la más completa miseria, llamado Martín Mascort, encontró enterrado en el patio de su casa, un fabuloso tesoro compuesto por cofres de monedas de oro. A partir de entonces, el párroco pudo permitirse el lujo de comprar un esclavo y contratar los servicios de una asistenta. Con el cura vivía María, su sobrina, una joven y hermosa muchacha, que llenaba de felicidad el hogar de Martín. Pero Ahmed, que así se llamaba el esclavo moro, truncó esa felicidad. Enamoró a María y la sedujo, la convenció para que se escapara con el, a lo que accedió la muchacha. La noche de la marcha, Ahmed asesinó a Martín para robarle el tesoro, pero no contaba que sería descubierto por la horrorizada asistenta, quien de inmediato avisó a los soldados que hacían la ronda. El esclavo fue detenido, condenado a morir apaleado, y a serle amputada la mano antes de morir. Como escarmiento público, la mano debía ser expuesta sobre la puerta de la casa del difunto, y allí permaneció más de un siglo, en una urna, por lo menos hasta el año 1841. María, pasó los restos de sus días en un convento, donde murió de arrepentimiento y desolación.

Leyenda del murciélago

miércoles, 19 de noviembre de 2008

En Baleares, a pesar de que está en el escudo de la ciudad de Palma de Mallorca, el murciélago o rata pinyada es un animal que ha sido mirado con antipatía. Dicen que fue maldito por Dios porque se burlaba de Jesucristo. Hay una leyenda que explica la aparición de este animal a raíz de un desafío entre Dios y el demonio para ver quien sabia hacer mejor las cosas tratando de hacer un pájaro. Dios hizo una golondrina y el demonio hizo un murciélago. De sus ruidos hay la locución o frase hecha "renegar como un murciélago" -renegar com una rata-pinyada-" que se dice de aquellas a las personas que reniegan. En la Part forana -fuera de la ciudad- a menudo era objeto de juegos y travesuras por parte de la juventud, como en otras tantas zonas de España.
En las ciudades de Palma de Mallorca, Valencia y Barcelona encontramos un murciélago o rat-penat coronando los escudos de las ciudades. El origen parece venir del siglo XIII, estas ciudades estuvieron muy unidas históricamente durante la reconquista española contra la dominación musulmana. Hay varias leyendas, la más oída trata de la época de Jaime I el Conquistador (1208-1276), rey de Aragón (Cataluña pertenecía a este reino de Aragón). Según la tradición, un murciélago se poso sobre el casco o celada del rey Jaime I durante la reconquista de Valencia, y según las ideas dominantes de aquellos tiempos, este hecho se quiso interpretar como un aviso al rey para que vigilara, desde entonces, fue escogido como símbolo y en 1503 el murciélago se empezó a usar en el escudo de Valencia y se creó también una bandera real en recuerdo de aquel murciélago que se posó en la Celada de Don Jaime I. Otra versión dice que una flecha lanzada contra el monarca en plena batalla dio contra un murciélago que volaba cerca de el y que le salvo la vida, y otra es que un murciélago se posó en la tienda de Jaime I durante la reconquista. (Fuente Barbastella).
Otra leyenda muy extendida es la que recuerda,que un murciélago chocó mientras volaba una noche con un tambor y que con su ruido despertó a las tropas cristinas antes de que fueran atacadas por las huestes árabes en una de las batallas de la conquista de Mallorca,lo que las salvó de la victoria de las tropas invasoras y posibilitó el fin de la dominación musulmana.

El Drac de Na Coca

viernes, 14 de noviembre de 2008


Una de las leyendas más conocidas de la ciudad de Palma es la del Drac (dragón) de na Coca. Se trata de un cocodrilo que vivió en las calles de Palma en el siglo XVII, entre el barrio llamado “del Call” y la Portella. Por increíble que parezca la historia, se cree que el cocodrilo llegó en algún barco siendo una cría y, una vez en la ciudad, se instaló en el laberinto de alcantarillas de la zona. La gente pensaba que era un ser monstruoso. Según testimonios de la época, salia de noche en busca de víctimas con las que alimentarse; gatos y ratas en un principio. Pero el problema empezó cuando su apetito se dirigió hacia los niños que estaban indefensos en sus cunas, o a todo aquél que se aventuraba a pasear por las calles. Según cuenta esta misma leyenda, la bestia murió a manos del capitán y gobernador de Alcúdia Bartomeu Coch cuando se encontraba en la Portella de Palma durante una noche de 1776. El capitán cortejaba a una dama de la zona y mientras dirigía su mirada al balcón de la casa y le dedicaba palabras de amor, entre la oscuridad de la noche y las sombras apareció la mala bestia. Valerosamente el caballero sacó su espada y le quitó la vida, lo arrastró hasta su amada y se lo ofreció en prueba de amor, exclamando: "vet ací es drac, es drac de na Coca" (ahí está el dragón, el dragón de na Coca). A partir de la hazaña del capitán Coch, el drac recibió su nombre actual, con una típica feminización del nombre. El drac fue embalsamado y actualmente podemos encontrarlo en el Museo Diocesano, donde se conserva y puede visitar.

Cancionero: Maria del Mar Bonet - El drac de na Coca
Pel carrer de Sa Portella, quan la nit cau, diuen que hi surt una bèstia; valga'ns Déu, val!S'engoleix les criaturesvalga'ns Déu, val!Les mares de Sa Portellaploren d'espant. Han dit que la naud'un vell mercaderque anava i veniade Mallorca a Alger, va dur d'un viatgeun ou venturer. I va néixer el drac:feroç carnisser. Pel carrer de Sa Portellavalga'ns Déu, val!,les nits fan olor de por,d'algues i sal.Bartomeu Coc, cavaller,jove i galant,diuen que arriba d'Alcúdiaquan la nit cau.De nit ve d'Alcúdia,-galant cavaller-, per veure la dama:rosa de febrer. I allà ha de combatreenmig del carrerfins que en queda trosdel drac carnisser. Pel carrer de Sa Portella,quan l'alba penja,la pluja esborra la sangcolor de menta.

La Mare de Deu Marinera

lunes, 10 de noviembre de 2008

Temps era temps, diu la vella història, que la Verge abandonava de nit la seva quietud i fugia escpada a córrer món pels camins de la mar, com un estel perdut. "L'estel de la mar", li deien sovint els mariners, perqué els donava socors i els treia de perill. Els llibres antics en recolleixen el document escrit, d'aquells prodigis. Les pintures de les presentalles i dels rataulons ho asseguren. També, les velles caçons que la gent ha cantat durant segles en donen relació i en són testimoni:
... a los marines ajuda

i, quan té la mar vençuda,

se'n torna tota remull...

Diu l'antigua crónica que nevegava un vaixell des de Barcelona en direcció a l'illa de Mallorca. La mar es desfermà i les ones s'alçaren. La nau voltava en unamaregassa enfurida, a punt de perdre's, enmig de la tempesta. Els mariners invoraren la Verge de Lluc i prometeren que acudirien a la seva casa en peregrinació, en cas que en sortissin amb vida, del naufragi. De sobte, quan tot just acabaven de fer aquell jurament, un cop de mar els féu prendre l'embocadura del Torrent de Pareis, entre penyalars esquerps. Penetrà tera endins, la nau, fins que la fúria de les ones deixà de castigar-la, en lloc tranquil on la resaga del mar no hí arribava. Saltaren de la nau i enfilaren el camí de Lluc, els marines, amb la intenció de complir la promesa. Caminaren algun temps entre roques, passaren l'Entreforc i arribaren a un bosc d'alzines, frondós, tot de matolls i garriga que esborrava el camí. Caigué la nit i començà a ploure, un ruixat d'aigua i neu. El vent era tan dur i la fosca tan negra que pensaren que potser era pitjor el perill en què es trobaven a terra, que el que havin vençut en la mar furiosa. De sobte, una claror estranya vingué a guiar les seves passes i a donar-los socors fins a la porta de les cases de Lluc. Era quasibé una columna de foc. O, potser, un estel, la cua desfermada, que condüia els pelegrins pels camins de la fosca.
Una altra vegada, això era el quatre de febrer del 1551, un tal Joan Garcia navegava amb altres marines des de Bugia a Barcelona en el Sant Cristòfol, un bergantí avesat a solcar la mar sense impediments. S'alçà la tempesta i les ones s'envalotaren com a cabridelles. Donaren ses vides per perdudas, aquells mariners, fins arribar a creure que l'aigua els serviria de mortalla. La nit era obscura i la neu vingué a cobrir la nau fins al punt que arribà a fer-se dificu`ltòs el maneig de les veles, el moviment dels rems i de les pales. Demanaren favor a la Verge de Lluc i el tingueren totd'una. Per nou vegades els comparegué sobre l'arbre de la nau, entre càntics i glòries. Les aigües s'encalmaren, tan bon punt com la veren. El mar era tot llis. La nau tornava a solcar, generosa la pell de les ones.
També, l'onze d'agost de 1572, donà socors a uns mariners sobre la nau dels quals s'havia desfermat la fúria dels vents. Les vergues de l'arbre havien caigut, destrossades les veles.Arribaren a salvament i donaren gràcies. El vint de desembre de l'any 1575, en qué el patró Baptista es dirigia cap a Génova, li va caure damunt un temporal dins el golf de Lleó. Els navegants donaven les vides per perdudes. Tost plegats cridaven misericòrdia i clamaven auxili. El mar recobrà la quietud i arribaren alegres a port. Una altra vegada, el trenta de gener de 1576, salvà uns mariners d'una borrasca just davant Capdepera, Les ràfegues de vent tombaven la nau. L'aigua s'alçava, impetuosa. El calabruix atupava el pal i les veles, com pedres d'un torrent llançadas a grapades. Caigué la nit. El timoner havia perdut el control del vaixell. La vida d'aquells homes perillava. Clamaren al cel i els vingué l'empar. També donà socors al patró Morató, dia dotze de juny de 1573, prop de Sa Dragonera. Havia partit de Dènia, la mar picada. Més tard, s'encresparen les ones, talment crestes de roca. I el vint-i-dos d'abril de 1579, en què el patró Caselles es trobà enmig d'una tempesta. Un cop de mar els va prendre un home, en Joanot Mascaró. Debades s'enforçaren per rescatar-lo viu, fins que defalliren perquè pensaren ue s'havia ofegat i ja era mort entre les algues. Invocà l'auxili de la Verge, en Mascaró, i la mar es posà plana. Cessà la tempesta i el recobraren viu, aquells que creien que era sepultat sota l'aigua.
Certament, molts han estat els prodigis i la clemència sobre els mariners, en dies de tempesta i maregassa. D'uns se'n guarda memòria, d'altres s'han esborrat del record i romanen en l'oblit. En podriem referir molts d'altres de miracles que parlen de com calmava les veles d'un vaixell, de com donava coratge a un mariner d'un sol rem, de com aguantava el pal major d'una nau que cruixia, ferit pel mestral. D'uns se'n coneix la data precisa, d'altres s'han conservat dins la memòria i la gent encara ara els explica. Naus que venien de Barcelona, de l'illa de Sardenya o de les mars fondes, de les illes gruegues i d'Alexandria. Diu una altra historia que la nit del nint-i-tres d'abril de 1518, quan tothom a la casa de Lluc ja havia partit a retirar-se, devers mitjanit les campanes començaren a repicar totes soles. Els col-legials pensaren que havia succeït qualque cosa de nou i s'aixecaren promptes, amb l'endarrer de saber qui era que feia moure les campanes en aquella hora tan estranya. Quan descobriren que tocaven per elles mateixes, pensaren que hi havia quelcom de meravellós en aquell repicar. Despres veran saber que en la mateixa hora uns mariners, quasi negats, demanaven auxili a Santa Maria. La veu de les campanes havia proclamat el miracle a l'hora en punt.

... a los marines ajuda,

i, quan té la mar vençuda,

se'n torna tota remull...

Bé que ho explica la cançó. Cada matí, abans de l'alba, quan l'escolà acudia a girar la Mare de Déu, trobava que tenia la falda i els peus banyats d'aigua de mar.

La Font Coberta

martes, 4 de noviembre de 2008

L'aigua canta tranquil-la, dins la vall. Corren les fonts pels canalons de pedra. El bestiar acudeix a beure-hi. Quan la calor estreny, els anys de secada, només en resta un fil d'aquella aigua, un rajolí débil. Els ulls de les fonts minven lentament, quan arriba l'estiu, quasi a punt d'extingir-se. El bosc - un boscany d'alzinars i pinedes - abscondeix els secrets de l'aigua subterránia, el misteri obscur de les correnties que cerquen obrir-se pas, fins a la llum.
L'aigua canta, a la vall. A la font del puig Ferrer i a la font Seuca, a la font de la Teula, a la font dels Polls i a la font Freda. També, a la font Coberta i a la font del Guix. de la font Coberta - hom diu que altre temps li deien la font del Pi - en bevia la gent de la Santa Casa i els pelegrins que arribaven pel camí vell. Al recés d'aquella aigua hom trobava una mica de descans per la fatiga, un lloc per a refrescar-se la boca i treure's el cansament del cos.
Un dia, l'amo d'aquelles terres - un tal Miquel Seguí - decidí de tancar la finca amb una bardissa sense portell. La féu alta, per a que nngú passàs i, encara que no s'atreví a talar la canal que conduïa l'aigua de la font al santuari, no va permetre que la cobrissin de pedres per a que no arribàs transparent ni fresca a la taula dels collegials. Sovint, - diuen els papers vells - els porcs hi acudien a beure i a grufar-hi.
El Prior va amonestar-lo moltes vegades. Bé li deia que l'aigua d'aquella font no era seva, que havia de vetlar per a que no l'embrutissin, els porcs, que no podia negar-la als pelegrins que arribaven a Lluc pel camí vell. Adhuc acabà per posar-li un requeriment davant notari, el Prior; car assegurava que posseïa il-legalment la finca, en Seguí, sense titol legitim. Una nit, emperò, l'aigua de la font s'atura de brollar. Debades grataren dins el nient. Ni tan sols en sortí una gota per necessari, de la roca. Aquell mateix vespre, una altra font sorgi - fou un miracle - en la tanca de la vinya, just rant del santuari. Era la mateix aigua, transparent i fresca de la font Coberta, que havia cercat un altre camí, fins a la casa de Nostra Dona Snata Maria. Passat algun temps, el Prior guanyà el plet aquell que havia interposat. Les terres tornaren a esser de la casa de Lluc i l'aigua de la font retornà de bell nou al seu ull antic per on primer eixia.