El Soldat Pelut

La gent que el va conèixer deia que portava els cabells llargs i la barba espessa, que tenia la cara rugosa i el posat esquiu, gairebé salvatge. Vivia en una cova abrupta i solitària, empenyalada en un espadat de S'Entreforc, que era el seu refugi. Aquell era el seu cau, el jaç d'un fugitiu, la cova del soldat pelut. Des d'aquell forat, hom diu que saltava pel rost del rocam i pels cingles, talment una llebre. Com una cabra de muntanya que enfila un tirany entre les roques i aferra les peüngles a les pedres, a la rel d'un ullastre, al matoll ressec d'una carritxera, l'home pelut s'arrapava al cairell dels penya-segats i saltava entre els còdols con una salvatgina.

Ningu mai no l'havia encontrat, l'home pelut, pels paratges aquells. Ni un pastor, ni un carboner, ni un pescador... Tampoc ell no havia vist cap criatura humana d'ençà que havia fugit de la vida dels homes, talment un escàpol. El Rei havia cridat la seva quinta. Les crides obligaven els joves a partir a la guerra, lluny de la villa, més enllà del mar. "És feréstega, la guerra", havia pensat. "Els canons em fan por, - repetia en silenci -. La mort escampa el seu vel de cendra sobre els camps de batalla, perquè el foc dels fusells és dur com la pedra d'un llamp". Havia decidit fugir d'amagat i refugiar-se en un lloc esquerp. Cercava menjar: animals que caçava a pedrades i herbes que collia prop de les fontanelles. Lentament, la pell li tornava groixuda i aspra, el pèl li creixia, fins que arribà a cobrir-li tota la pell. Una vegada, el trobaren uns pastors i l'envestiren disposats a matar-lo a garrotades, perquè mai no n'havien vist cap d'ésser tan estrany com aquell. El soldat pelut els semblava una bèstia, un ésser monstruós i lleig, potser un dimoni, tal vegada l'últim descendent d'una raça perduda, una estranya fera... S'hi llançaren a sobre, els pastors. Els garrots fiblaven sobre el cos del soldat. Els volia explicar que no era un dimoni i cercava de trobar les paraules precises. Començà a cantar-los els Crec-en-un-Dèu, per a que entenguessin que era un cristià i acabassin de pegar-li com a una feristela.

D'altres vegadas, la gent que habitava aquelles contrades, els homes de les possessions a les quals acudia el soldat a robar aviram,i ous, i fruita, organitzà més d'una batuda per veure si el caçaven. Diuen que l'arribaren a agafar, un horabaixa, prop de Son Colom. El fermaren a un arbre i decidiren de fer una becaina, tan cansats com estaven, després de l'encalç. Mentre dormien, aquell home havia aconseguit desfer els nusos de les cordes i escapolar-se dels fermalls. Llavors, havia tornat a fugir, muntanya enllà, i havia cercat un enfony, lluny dels perseguidors. I tornà a sentir-se lliure novament.

Sobre el final de le seva vida, la gent en dóna explicacions diverses. N'hi ha que diuen que acabaren per capturar-lo, tanmateix, al final d'una d'aquelles escomeses. El tornaren a fermar i en feren negoci, de le seva estampa, selvàtica i agresta. El portaven a les fires, de mercat en mercat, amb la intenció d'exhibir-lo. La gent se'l mirava embadalida, espantada de veure un home tan estrany, gairebé una bèstia ferotge i peluda.

D'altres expliquen que el descobriren que robava cireres en una d'aquelles possessions. L'amo agafà l'escopeta i disparà un tir. Caigué mort, el soldat. Diuen que agafaren el seu cos i el llançaren en un barranc, més enlla de les roques, entre el pedreny esquerp i els matolls.

L'era D'escorca

Diuen per cosa certa que en un lloc que avui hi ha un fondal cobert de romeguers hi hagué antany una era. El punt és pedregós i pla, entre marjades, no gaire lluny de la vella parróquia de Sant Pere d'Escorca. Potser d'estiu, hi bufa un alè de vent, quan el sol crema com una caliuera. Més enllà, l'espessor del bosc, una fontana i la remor transparent de les alzines, al caire d'un coster tot de garriga. Sobre aquella era, un dia de festa de guardar - diuen que era diumenge - hi havia uns pagesos que batien el blat. Havien fet l'estesa en bon matí. Ara, les mules trotavan sota el sol roent. Una veu s'alçava, ronca, com si tingués aresta, plena de cadències:

Muletes correu, correu,

fareu sa palla menuda:

si la feis llarga i torçuda

en s'hivern l'hi trobareu.

Suava el bestiar, la boca bavosa, i suaven els homes. La pols havia vingut a mesclar-se amb la suarda. De vegades, les mules aturaven el trot i continuaven, lentes, la batuda, el pas cansat, feixuga la mirada. Llavors, fiblaven les flastomies i els renecs s'alçaven:

Vatua el món, dic!

Mal et toc un llamp!

Què esperes a córrer?, mala bèstia?

La verga doblegava cinglades sobre l'esquena de les mules. Damunt la pell banyada, dibuixava ratlles de dolor, la verga. Les bèsties reprenien la carrera i tornaven a encendre's les cançons. Els carretons començaven a voltar de bell nou i esgranaven les espigues. La jornada durava de sol a sol. Passat migdia, havien començat a ventar, les forques en l'aire. S'alça la palla com una polseguera. El blat serà retent i tot són rialles. Algú no s'atura de flastomar, perqué la feina és llarga i el sol ha començat a tombar dins els avencs.

De sobte, la dringadissa d'una campana anuncià que pasava un capellà amb el Sagrament. Portava el combregar a un malalt, no gaire lluny, perventura a un pastor moribund o a un carboner. Ni pel viàtic no pararen de fer feina, aquells homes. La campana tocava, vibrant. Damunt l'era, tot eren rialles i crits. S'aturà el sacerdot i encara en feren befa, els que batien. Llavors, s'obrí un clot - talment un avenc - i l'era s'esfondrà. L'avenc s'engolí els homes i les bèsties, els carretons i el blat. Dins la negror de la boca, homes i bèsties vingueren a colar-hi la vida, aquella tarda.

L'estrèpit ressonà entre les pedres. El gemec de les mules s'ajuntà a l'esglai de la gent. El viàtic continuà el seu camí, solitari, cap a la casa del moribund que l'havia enviat a cercar. Només una dona - diu l'antiga memòria - que seia en una roca prop de l'era, salvà la vida, perquè venerà el Sagrement, mentre passava.

L'avenc, encara ara, tot de pedreny i romeguers, fa por, de nit. La gent que en passa assegura, en silenci: -És un clot maleït. Abans va esser una era...

I hi ha qui ha sentit remors estranyes, cançons feréstegues que vénen de l'infern, animals que troten, carretons que volten, entre l'entranya de les penyes, homes que criden, condemnats per sempre a batre entre les roques.

El Bandejat

Eren plens de perill tots els camins, ni un tirany no restava, tan sols, lliure i segur. La gent no s'atravia a moure's de caseva i barraven la porta, totd'una que la fosca començava a extendre's com un vel de dol sobre les teuladas. Qui havia de circular per necessitat ho havia de fer amb l'arma dins les mans, la bossa dels diners ben amagada i el cor estret, engrunat per la por. Ben pocs se n'escapaven de les seves ungles. Inesperadament, en Mateu Roig els queia damunt com un fibló, els prenia les unces d'or i els deixava fermats. El carruatge prosseguia la seva ruta i arribava al poble lentament, com un aucell ferit. Mai no tingué temps ningú d'engaltar-se un trabuc i fer-li front. L'emboscada era ràpida com un llampec i, si algú ho intentava, en Mateu Roig el copolava a tirs. Més d'una vegada obrí el ventrell d'un home a cops de ganivet. La seva urpa era dura, esmolada i ferotge. Quan els carrors tornaven de Ciutat era l'hora propicia per a l'envestida. Llavors, els pagesos portaven la bossa plena de diners: tot quant havien guanyat amb els negocis, el que havien cobrat de les mercanderies... Cap camí, emperò, no era segur. Debades, podia imaginar quisvulla encarar-se amb aquell home. Ai, del qui tingués pretencions de safalcar-lo! Desgraciat d'aquell que gosàs alçar una mà. Nomes que mogués un parpell, en Roig, els seus homes es llançaven a combatre talment un esquadró de feres enfurides, els claus afinats, les urpes de ferro. Mai ningú no li havia posat la mà damunt. La gent deia:

-Té follet, aquest home.

-En Roig té follet, una estranya virtut que li permet escapar-se dels seus perseguidors.

-Quina habilitat per fugir del perill...!

-És quasi un dimoni.

-Fàcilment pots trobar-lo en llocs distants, gairebé a la mateixa hora.

-Se'n riu de la justícia.

-No hi ha més lleis que les que ell imposa.

Tenia fama d'escapar-se sempre dels qui l'encalçaven. Aquella habilitat per fugir era atribuïda a una capsa de plata que duia penjada pel coll. Una capsa que el feia invulnerable als guardians de l'ordre. De vegades, els homes de la justícia organitzaven l'exploració d'una contrada. La ràtzia arribava als indrets més esquerps i a les coves. Sovint, les presons de Ciutat s'omplien fàcilment de lladres de camí, després d'una batuda. Mai no l'aplegaren. Potser, l'encobria, la gent; uns per temor, d'altres per gratitud; perquè tenia fama de donar socors als qui no posseïen res, amb el producte del seu robatori; per això l'ocultaven, perquè sabien que no suportava la misèria. Per això el perseguien, els guardians.

-Te follet, aquest home.

-Tanmateix, mai no l'agafaren, mentre dugui penjada la capsa de plata.

-És amic del dimoni...

La plaça de Lluc bull de festa i sarau, la nit de la revetlla. Els festers crepiten i omplen de clarors trèmules la rotllana. Els balladors salten, les al.lotes es fan pregar una estona, abans de sortir. La mùsica insinua el joc, l'aire del ball. Hi ha una jove que no accepta cap de les propostes. Bé la insisteix, la jovenalla. És bella i galana com un tany de murtra, el cabell negre, la cara pál.lida. Duu la falda de seda amb flors repujades, el gipó ajustat, el volant de randa... Arriben tres homes. Baixen dels cavalls i es presenten al ball. N'hi ha un que porta una capsa de plata penjada pel coll. La gent diu, amb veu baixa:

-És En Mateu Roig.

-Què dius?

-Dic que és En Roget, aquell de la capsa.

-I tu qué saps?

-Et dic que és En Mateu Roig.

-Els homes de la justícia fa temps que el cerquen.

-És En Roget, ben cert que ho és.

-Diuen que donarien moltes lliures d'or a qui l'entregàs, viu o mort.

-Té follet, aquest home.

Es va estendre un calfred sobre les cares. Tothom callava. El bandejat es dirigí a aquella jove i sol.licità qué e acceptàs de ballar amb ell, la nit de la revetlla. L'al.lota volgué posar-li una condició: que li donàs l'amulet, el tindria dins la mà mentre duràs el ball. El bandoler dubtà, abans de despenjar-se'l. Finalment, li entregà la capsa de plata. De sobte, l'envestiren quatre homes. El dominaren amb facilitat, sense l'amulet. Els companyons fugiren escapats. Debades esperonejava, En Roget. Ningú no li ajudà, tanmateix. Cobert de sang i pols el traginaren en un carretó de porcs cap a Ciutat. Allí el penjaren. Ningú no sap si el ball continuá, aquella nit, a la plaça de Lluc. Els papers no diuen si la jove va guardar la capsa de plata per recordança.

El Salt de la Bella Dona

El camí és aspre, de pujades abruptes y de difícil pas. De vegades, és quasibé un trirany entre penyes, el camí, tot de perills i fondalades. Cap a Lluc s'encamina una parella. Són home i dona. El marit calla. Porta un capot negre sobre les espatlles. Està trist i esmús, com si estàs disgustat. No diu paraula. Ella duu un vestit de seda blava i un mocador de color de cirera. Dins les mans, un pom de flors blanques; són roses de garlanda. Partiren a Lluc abans de pondre's el sol, quan cau l'horabaixa. El dia mor i la fosca obscureix la mirada de l'home. Té el cor ple de tenebres, el marit. Les últimes clarors han vingut a filtrar-se entre les branques. Està trist, capficat. Per això decidiren de partir. Un niu de serps li rosega l'entranya, tot un infern de gelosia. Havia sospitat sovint de la muller. Les llengües... -ai, les llengües!- l'havien mormolada entre dents: - Diuen que un carboner eixerit i despert la vetlla, nit i dia. -Hi ha un pastor que toca per a ella aires d'amor, les vetlles en què lluna creix. Un dia li explicà que la pretenia, el pastor. Ella va respondre, amb la cara vermella d'empegueïment: -Tu bé ho saps que sóc casada. La sang li pujava al cap, al marit. El dubte l'atordeix. No n'hi ha d'herbes, que curin d'aquest mal. La fosca torna espessa. Passa una òliba com un mal averany. És just un pedaç de llana, l'òliba, desdenyosa i feixuga. Dobleguen el cim d'un pujol i el rost s'empina. L'aigua remoreja dins el barranc. El torrent bramula, entre les roques. D'alt d'Es Grau, el camí passa al caire de l'abisme, pel costat d'una penya tallada a plom. Les aigües corren dins el fondal obscur. Entre els remors de l'aigua, hom hi sent encara ara gemecs i plors. La carn s'esborrona, només de veure la fosca del cingle.

-Donau-me la mà, marit. Les cames em tremolen.

-Mirau la fondària.

-Per què n'heu de tenir?

-L'aigua corre allà abaix, entre el pedreny. No sentiu una veu que gemega?

Va respondre aquell home, cegat de ràbia:

-Hi tiraren una dona, una nit fosca com aquesta.

-Per què?

-Deien que engayava l'espòs.

-L'enganyava?

-Vós tindreu la mateixa mort, que també m'heu traït en secret.

Ella guaitava sobre l'espadat, quan ell l'agafà per les cames i la tirà a l'abisme. Rodolà pel barranc rebotant i donant tombs, aquella dona. Tingué temps de cridar:

-Mare de Déu, assistiu-me!

Com una roca que cau rost avall, es precipità vers la profunda negror de l'avenc. Un silenci de pedra retallà la mirada d'aquell home. Observà de primcompte la fosca del barranc: ni un gemec, ni l'eco d'un esglai, ni la remor trèmula de les alzines. Decidí que era morta i partí escapat, depressa, sense esma, la vista emboirada, pels camins de la nit. Travessà les garrigues i les torrenteres, el boscany i l'arbreda... És fosca clara. La nit ha començat a diluïr-se i pinta de penombres els fondals i les cares. Les campanes de Lluc toquen missa primera. Rera les muntanyes, ha començat a encendre's el dia talment una magrana. Quan arriba al temple, aquell home, la claror de la llàntia illumina un rostre conegut. La cara es trasmuda, els ulls li espiregen. És la muller pròpia que està agenollada, sense una ferida, ni un trenc, ni la pell gens blava, ni cap moradura... Els àngels de Lluc somriuen de veure l'esclator de ràbia del marit gelós. La dama, somnàmbula, canta lletanies i esfulla les roses blanques de garlanda.

Las leyendas de las tierras de Lluc

Durante siglos, los mallorquines han narrado, subiendo las tierras altas, estas leyendas. Son bellas epopeyas rurales, crónicas de la vida del pueblo sobre las cuales la imaginación colectiva han ido colocando un punto de poesía. La poesía que se desprende del paisaje, porque la imaginación de los hombres y las mujeres ha buscado expresarse con la Natura y ha sabido extraer de la tierra una palabra épica capaz de emocionarnos por la vida poética de la historia. He creído que un pueblo que no tiene leyendas para contar, es un pueblo condenado a morir de frió. Mala vida le espera a la gente que ha perdido la capacidad de percibir la poesía de las viejas parábolas, de recontar de nuevo los sueños de siempre, de volver a recrear dentro de la memoria las viejas y antiguas sombras colectivas. Son, estas, las viejas historias que los peregrinos contaban por los alrededores de Lluc.

Leyendas :

La Trobada. El salt de la bella dona. El bandejat. L'era d'Escorca. El soldat pelut. El nin d'ivissa. El puig de N'Escuder. Les creus d'enamorança. Angels amb espases defensen la Santa Casa contra els moros. N'Aina (petita historia d'un amor secret). La filosa de la Mare de Deu. El minyo de Subac. La font Coberta. La Mare de Deu Marinera.

Extraído: Publicacions del Santuari de Lluc (1984)-Les llegendes de les terres de Lluc

Texto de Gabriel Janer Manila. Ilustraciones de Joan Guerra.

LA TROBADA.

La vall és apacible, poblada d'arbres i fecunda d'aigües transparents. És tot un bosc, la vall, d'alzinars i pinedes. Una vall inmensa en lloc d'aspres muntanyes. La garrida s'escampa pels faldars de la serra i cobreix els tossals d'arboceres i ullastres, de mates de llentiscle, de romaní i de murtreres. De nit, sembla una negra fondalada, la vall. És terra d'aigües: d'albe-llons i fontanelles, de fonts que solquen el terreny i fan créixer l'arbreda: la font Coberta, la font del Puig Ferrer, la font Seuca, la font dels Polls... L'aigua canta, tot l'any, ran de les fontinyolas. Quan tomba l'hivern i el sol s'encabrita, s'obrin les flors boscanes i la garriga s'omple d'aromes suaus i de colors lluents: groc i vermell, blanc de neu i morat. El rústec morat les veròniques. Cada vespre, un pastor acudeix a aquell lloc. Mentre les ovelles pasturen pels sementers i les marjadas, les nits clares d'estiu, en Lluc observa els estels i juga a descompondre les constel lacions. Coneix Ses Cabrelles i la Vera Creu, persegueix amb la vista l'estel dels Pastors i s'agrada de fer volar el pensament i les idees per la vida lluminosa de Sant Jaume. Potser, algunas nits, acompanya amb el flaviol les remors de l'aigua. Llavors, s'edormisca una estona i, en trencar l'alba, acudeix a rentar-se la cara al nient de d'una font, a espolsar-se el sobec amb quatre grapades. És fill de pares moros, el pastor, tot just batejat, sotmesa l'illa pel Rei en Jaume.Una d'aquelles nits, era dissabte, en LLuc va veure una gran claredat. Havia portat la guarda al racó d'en Malonda i, des d'aquell punt, observà que per una encletxa de les roques sortia una calor brillant com d'argent viu. Perventura, un estel havia vingut a caure entre el pedreny. Potser era la lluna que s'havia amagat rera les carritxeres. El cel era fosc. les roques espirejaven com un fester. En Lluc s'hi acostà, lentament, la mirada absorta en la contemplació d'aquell prodigi: la música suau, l'harmonia dels instruments de corda, les veus primfilades dels àngels... Tot s'esvai. Replegà la guarda i partí cap a Escorca, el pastor. Tots els dissabtes, quan el cel s'enfosquia, tornava a comparèixer aquella llum i aquells càntics. Dins la profunda negror de la vall, entre les ombres, es repetia la visió misteriosa: la claror nítida, la música i els cantiris.Un dia, acudí a explicar-ho a un monjo que feia vida solitària a l'església de Sant Pere d'Escorca. Era de la regla de Sant Bernat, el monjo. No acabava de creure'l. Hi acudiren tots dos, el dissabte següent, quan el sol tombava i la nit omplia les muntanyes de foscors incertes. Pel camí, encara li contava les meravelles que havia contemplat amb els seus ulls. Encara eren lluny i ja entrellucaren la claredat que el pastor havia vist. Pensaren que s'hi abscondia un tresor, entre el penyals esquerps; un tresor increïble cobert d'herbei i romeguers. S'hi acostaren. En una encletxa de la roca, tapada de terra i embolicada amb un drap verdosenc, hi trobaren una figura de la Verge, el fill als braços, quasi somrient, la cara morena, el ropatge sembrat de lliris d'or, un llibre dins les mans de l'infant que marca el principi i la fi de totes les coses. L'adoraren, el pastor i el monjo. Ploraren; diu l'antiga història que d'alegria. Llavors, donaren avís a la Ciutat i acudiren al lloc de la trobada -enmig d'aspres muntanyes- els Marnífics Jurats i el Capítol de canonges de la Seu acompanyats de moltes persones. Honoraren la imatge, la juraren per patrona d'aquest Regne i li contruïren un oratori. Quant la gent de l'illa va assabentar-se del prodigi, hi pujaren estols de pelegrins. Uns clamaven que s'acabàs la fam, d'altres la gerra, d'altres la pesta... La Reigna del bosc i de les aigües continuava marcant el principi i la fi del cel i de la terra.

La cancion de Gollum

Como ahora me ha dado por investigar las influencias de Tolkien en la musica contemporanea, y bien habeis visto han aparecido unos cuantos grupos interesantes, y los que quedan, tambien he encontrado letras de canciones, mi ingles es un poco pobre, por lo cual no les habia prestado atencion, esta que os voy ha poner es exquisita al ver su traduccion.

Con Gollum’s Song ocurre, como con tantas otras cosas, que o te encanta o no la soportas. Ese aire oscuro y la voz quebrada de la Torrini no son del gusto de todo el mundo. De hecho, es la única de las tres canciones de la trilogía que no ha sido nominada al Oscar.

Música de Howard Shore . Letra de Frances Walsh, Janet Roddick, David Donaldson, Steve Roche y David Long 2002 Duración: 5.51 (versión BSO)

La cancion de Gollum (de la pelicula "Las dos torres")

Donde hubo luz, cae la oscuridad.

Donde hubo amor, no queda amor.

No digas adiós. No digas que no me esforcé.

Estas lágrimas que derramamos

caen como una lluvia

por todas vuestras mentiras,

el dolor, la culpa.

Y esperaremos hasta quedarnos completamente a solas.

Estamos perdidos, jamás volveremos a casa.

Así que finalmente seré lo que he de ser.

Nunca he tenido un amigo fiel.

Ahora decimos adiós, decimos que no te esforzaste.

Estas lágrimas que derramas llegan demasiado tarde.

¡Retira las mentiras, el dolor, la culpa!

Y lloraras cuando encares el fin solo.

Estás perdido, nunca regresarás a casa.

Estás perdido, nunca regresarás a casa.

Dark Moor

Dark Moor
En 1993, en plena crisis del sector, Dark Moor da sus primeros pasos musicales gracias a la conjunción de ideas de Enrik García y Javier Rubio, ambos guitarristas de las inestables primeras formaciones del grupo. Los primeros años de trabajo dieron lugar a la composición de algunos temas y a la grabación, ya en 1996, de su primera maqueta, Tales of the Dark Moor, un trabajo que ya dejaba ver buena parte de la esencia de la banda madrileña. En aquel trabajo ya aparecían algunos temas que formarían parte tres años después de su debut discográfico, además de coincidir con la entrada en la banda de algunos miembros clave en su historia, como el bajista Anan Kaddouri o el batería Jorge Sáez. En un primer momento, Tales of the Dark Moor fue grabada con la voz del propio Enrik García, pero poco después entraría en la formación Iván Urbistondo, quien se encargó de grabar una nueva versión de los temas. A partir de este momento Dark Moor comienza a tantear algunos sellos discográficos y a crear un buen nombre en la escena heavy madrileña Cuando parecía que la banda iba a conseguir el tan ansiado contrato discográfico abandona la banda Iván Urbistondo, lo que obliga al grupo a reestructurarse. El trabajo en el local de ensayo dio lugar a una mejora en calidad, pero en aquellos tiempos difíciles el grupo también tuvo que aceptar la marcha del guitarrista Javier Rubio. Tras la entrada de Albert Maroto en su puesto comienzan la búsqueda de vocalista, la cual termina felizmente con la entrada de Elisa C. Martín, procedente del conjunto madrileño Sabatan. Con Elisa en el grupo Dark Moor decide intentarlo de nuevo y graban su segunda demo, Dreams of Madness, la cual recoge una visible mejora de calidad instrumental. Esta evolución del grupo se presenta muy propicia para la entrada en la formación de un sexto miembro, un teclista que enriquezca el trabajo compositivo. Así entra en Dark Moor Guillermo, quien también grabará la tercera maqueta, Flying. Estas dos maquetas suponen el eje central de lo que será Shadowland, su primer disco. Pero, antes de que Arise Records decida hacer su oferta, Dark Moor vivirá todavía por momentos dulces y difíciles. Por un lado Guillermo decide abandonar el grupo, en su lugar entrará Roberto Peña. Por el otro Dark Moor hizo aún más grande su figura en los escenarios madrileños tras una serie de conciertos importantes, como los que realizó junto a bandas como la de Ronnie James Dio y Barón Rojo. En agosto de 1999 Dark Moor graba en Madrid, de la mano de Arise Records, su primer álbum, Shadowland. En él se recoge el trabajo de la banda en los últimos años, una serie de temas bien conocidos por sus incondicionales y que se recibe con gran interés en toda España. Además, Shadowland será editado en Centroeuropa y Brasil, consiguiendo también atraer la atención en muchos enclaves clásicos del heavy como Japón y Alemania. La gira posterior en España, con algunos conciertos acompañando a Demons & Wizards, consigue consolidar a Dark Moor en el mercado nacional y sembrar expectación ante su próximo trabajo, The Hall of the Olden Dreams. El segundo disco del grupo fue registrado en los estudios italianos New Sin bajo la producción de Luigi Stefanini, en agosto de 2000. Este disco supondría el despegue definitivo de Dark Moor, siendo editado en Japón, Brasil, Corea, Sudamérica, Rusia, Tailandia, Rumania y Taiwan, aparte de contar con distribución en todo el mundo, siendo la primera banda española en conseguir un producto que levante tanta expectación en el mercado internacional. En la gira posterior la banda incluye algunos festivales con gran éxito de público y crítica, como fueron Viña Rock y Mijas Rock, y además participa en el disco tributo a Helloween “The walls of Jerico” con el tema “Halloween”, una versión con la que la banda consiguió el respeto y el reconocimiento de muchos otros grupos. En aquellas fechas Dark Moor también recibe el premio de la revista Heavy Rock como banda revelación, y posteriormente edita de forma limitada el E.P. The Fall of Melniboné para España, CD que recoge algunos Bonus tracks y versiones como la antes citada del grupo alemán Helloween. La fecha elegida para la grabación del tercer disco del grupo, The Gates of Oblivion, fue noviembre de 2001. De nuevo bajo las órdenes de Luigi Stefanini, Dark Moor graban un nuevo éxito con la colaboración del coro Valcavasia y del cantante Dan Keying (Cydonia). La nueva creación supone un paso más en el crecimiento del grupo, editándose en nuevos países como EE.UU. y Canadá, y logrando fichar por la multinacional J.V.C. para la distribución del disco en el mercado asiático. La gira posterior permitió al grupo hacerse un importante hueco en festivales como Rock Machina, Viña Rock, Nit de Reis o Metal Christmas, donde nunca dejó al público indiferente y empezó a dar las claves para su salto a los escenarios internacionales. Tras la primera parte de la gira Robert Peña, teclista del grupo, deja la banda, entrando en su lugar, como miembro invitado, la teclista Isabel García. Poco después, agosto de 2002, Dark Moor entra de nuevo al estudio para registrar 4 temas acústicos que se incluirán en el que será, a la postre, el disco despedida de la antigua formación del grupo, Between light and Darkness. Este trabajo, grabado en los estudios Cube de Madrid, recoge también algunos bonus tracks de los discos anteriores, temas que sólo habían llegado en las versiones asiáticas de los discos, y una nueva mezcla orquestal de uno de sus temas estandarte, Dies Irae. Poco antes de la salida al mercado de este disco la banda anuncia su separación. Por diferencias musicales, Elisa C. Martín, Albert Maroto y Jorge Saez abandonan la formación lo que obliga a Enrik y Anan a plantearse un nuevo rumbo para Dark Moor con nuevos miembros y nuevas ideas. Para ello, y tras un largo trabajo de selección entra en la formación Alfred Romero, la nueva voz del grupo. Tras él llegan José Garrido, (guitarra) y el batería Andy C. Con la nueva formación viajan de nuevo a Italia para grabar Dark Moor, el cuarto larga duración de la banda y, como su propio nombre deja entrever, concentra los deseos de comenzar con una nueva etapa en la que la evolución de sonido sea tan importante como el resguardo de la antigua esencia del grupo.

Formación:

Alfred Romero - Vocal Enrik García - Guitarra Dani Fernández - Bajo Roberto Cappa - Batería
Miembros anteriores:

Elisa C. Martin - Vocal Enrik García - Guitarra Albert Maroto - Guitarra Roberto Peña De Camus - Teclado Anan Kaddouri - Bajo Jorge Sáez - Batería Jose Garrido - Guitarra Javier Rubio - Guitarra Guillermo López Barriuso - Teclado
Discografia:

SHADOWLAND (1999)

THE HALL OF THE OLDEN DREAMS (2000)

THE FALL OF MELNIBONE (2001)

THE GATES OF OBLIVION (2002)

BETWEEN LIGHT AND DARKNESS (2003)

FROM HELL (2003)

DARK MOOR(2003)

BEYOND THE SEA (2005)

TAROT (2007)

Blind Guardian

Información general:

Origen Alemania Géneros Speed metal (antes)Power metal (ahora) Periodo de actividad 1986 - actualidad

Historia: La historia de Blind Guardian comienza en 1986 en la ciudad de Krefeld, Alemania, cuando Hansi Kürsch y André Olbrich deciden formar una banda de heavy metal. Con Hansi a la voz y al bajo, André en la guitarra, Marcus Dörk como segunda guitarra, Thomen "The Omen" Stauch en la batería graban su primera maqueta titulada Symphonies Of Doom bajo el nombre de Lucifer's Heritage. Aunque la maqueta pasa inadvertida, en el año 1987 sacan otra llamada Battalions Of Fear, con Christoff Theissen en la segunda guitarra y Hans-Peter Frey en la batería. Esta segunda maqueta tendría un mejor acogida y consigue firmar con el sello independiente No Remorse. En ese momento deciden cambiar el nombre de la banda por el de Blind Guardian y ya cuentan en sus filas con Marcus Siepen, en reemplazo de Christoff Theissen, y Thomas Stauch retoma las baquetas. El primer disco oficial de la banda lleva el nombre de Battalions Of Fear, y sale a la venta a comienzos de 1988. Musicalmente hablando es considerado como speed metal, y en este álbum están presentes temas basados en la literatura fantástica como la obra de J. R. R. Tolkien y de Stephen King. Su segundo álbum, Follow The Blind, que se lanza en el año 1989, cuenta con la colaboración de Kai Hansen, entonces guitarra de Helloween. Siguiendo la línea del disco predecesor, la referencia a la fantasía está presente, aludiendo a la obra de Michael Moorcock en algunas de sus canciones. Para mediados de 1990 la banda lanza el álbum Tales From The Twilight World que los consolidaría dentro de la escena del heavy metal alemán. Se aprecia un cambio musical que va acercándose a su estilo característico. De nuevo hay referencias a la obra de Tolkien y de Stephen King en las letras y de nuevo la colaboración de Kai Hansen, que por aquel entonces ya militaba en Gamma Ray, en Lost in the Twilight Hall. También hay un tema dedicado a la novela Dune, de Frank Herbert, Traveller In Time. A mediados de 1992 y bajo el sello discográfico Virgin sale a la luz Somewhere Far Beyond con nuevas referencias a obras de la literatura fantástica y al cine de ciencia ficción como Blade Runner. Se parece al anterior, pero se incluyen más guitarras acústicas y otros instrumentos como gaitas. Muchos fans consideran que el estilo propio de la banda definitivamente se fragua en este disco. Destaca el tema que a partir de entonces se convierte en el auténtico himno para los fans del grupo: The Bard's Song (In The Forest). El disco de nuevo cuenta con la colaboración de Kai Hansen en The Quest for Tanelorn.En 1993 sale a la venta el primer álbum en vivo del grupo, Tokyo Tales, grabado durante su gira por Japón, que hace un repaso a los mejores temas del grupo. Su quinto álbum se lanza en 1995 bajo el título de Imaginations From The Other Side y viene precedido por el single A Past And Future Secret. Para muchos su mejor disco, muestra a la banda en su cénit interpretativo. Continúan las referencias a los libros de fantasía, como al ciclo artúrico. 1996 es el año de The Forgotten Tales, un disco de rarezas, donde se incluyen algunas caras B y versiones alternativas o acústicas de algunas de las canciones del grupo, así como versiones de otros grupos. Previamente se lanza el segundo single titulado Mister Sandman. En 1998, Blind Guardian saca un álbum dedicado por entero a El Silmarillion, obra de J.R.R. Tolkien. El título del disco es Nightfall in Middle-Earth y su correspondiente single lleva el título de una de las canciones del álbum, Mirror Mirror. La trayectoria de la banda se va volviendo ligeramente más melódica, y como álbum conceptual, se incluyen numerosos interludios narrados o instrumentales. En Nightfall in Middle-Earth Hansi deja el bajo y Oliver Holzwarth, hermano del baterista de Rhapsody, lo reemplaza hasta la fecha. Aunque Holzwarth graba el bajo en todos los discos posteriores y participa en todas las giras, sólo es considerado como músico invitado. Durante el año 2000 corre el rumor en Internet de que Blind Guardian podría participar en la banda sonora original de la película El Señor de los Anillos de Peter Jackson. Al final todo queda en rumores. Después de un largo descanso, en 2002 sale el álbum que llevaría como nombre A Night at the Opera. Junto al disco sale el sencillo And Then There Was Silence que incluía el tema homónimo de 14 minutos de duración. Destaca el barroquismo del álbum, es un disco elaborado y complejo que divide a los fans de la banda: los que gustan de esa experimentación y los que preferirían la vuelta a sonidos más clásicos.
Miembros: Actuales Hansi Kürsch: Voz y bajo (bajo hasta 1997) André Olbrich: Guitarra Marcus Siepen: Guitarra Frederik Ehmke: Batería (desde 2005)
Anteriores: Thomas Stauch - Batería (1986-2005) Markus Dörk - Guitarra (Lucifer's Heritage) (1986-1987) Christoph Theissen - Guitarra (Lucifer's Heritage) (1987-1988) Hans-Peter Frey - Batería (Lucifers Heritage) (1987-1988)
Discografía:

Álbumes: Battalions Of Fear (1988)- Follow The Blind (1989)

Tales From The Twilight World (1990) DESCARGA: DivShare Pass: Isiladan

Somewhere Far Beyond (1992)- Tokyo Tales (1993) Imaginations From The Other Side (1995) The Forgotten Tales (1996)

Nightfall in Middle-Earth (1998) Descarga DivShare Pass: Isiladan

A Night at the Opera (2002) DESCARGA PARTE1 DESCARGA PARTE2

Live (2003) A Twist in the Myth (2006)

Singles:

A Past And Future Secret (1995)- Mister Sandman (1996) -Mirror Mirror (1998) -And Then There Was Silence (2001)- The Bard's Song (In the Forest) (2003)- Fly (2006) -Another Stranger Me (2007)
Demos:

Symphonies Of Doom (1985)- Battalions Of Fear (1987)