Felicidades a todos los Rafaeles

Celebracion de la Festividad de los Santos Arcangeles

Hoy dia 29 de Septiembre, se celebra la festividad de los Santos Arcangeles, San Miguel, San Gabriel, y San Rafael. Felicidades a todos.

Los ángeles, mensajeros de Dios. Los grandes arcángeles de Dios testimonian para nosotros la fidelidad y la pasión y celo con que los hijos de Dios han de alabar a su Creador. Ellos, lejos de ser seres desconocidos y “mitológicos” representan los mejores compañeros de viaje, los mejores sanadores del corazón, los mejores defensores de los intereses de Dios en el mundo.

San Miguel es el fiero defensor de Dios. La narración del Apocalipsis nos lo muestra expulsando a satanás de los dominios de Dios, al gran traidor y padre de la mentira que osó rebelarse contra un Dios tan bondadoso. Encendido de celo por el Señor blandió la espada y arrojó a todos los obradores de iniquidad al único lugar en donde pudiesen soportar su soberbia y su rebelión. Por eso san Miguel es en quien el cristiano halla el mejor baluarte para defenderse de las asechanzas demoníacas y gran modelo de fidelidad a Dios. De él hemos de aprender el celo por las cosas de Dios, celo que consume de pasión y que lleva a una acción inmediata, tajante, sobre todo cuando Dios se está viendo ofendido por sus enemigos que incitan sin cesar a la rebelión y desunión.

San Gabriel quizás fue el más afortunado de entre todas las criaturas celestes. A él siempre lo mandaron a dar mensajes. A él le tocó dar el mensaje más hermoso jamás oído a la criatura más hermosa jamás vista. Hablar de él lleva irremediablemente a la contemplación de la Toda Pura, Nuestra Madre de cielo, María. Su ejemplo nos debe enseñar a predicar sin miedos los designios de Dios a nuestros hermanos en la fe y, sobre todo, a testimoniar las maravillas obradas por Dios en Ella. Levantemos confiados la mirada a la Madre y pidamos auxilio al arcángel mensajero para ser fieles a la palabra de Dios en el mundo.

San Rafael representa la mano providente de Dios que no se olvida de sus hijos que sufren en el mundo. A él le tocó sanar muchas heridas del cuerpo y, sobre todo, del alma. Por eso es el arcángel que cura, que alivia las penas del alma, que sabe confortar y comprender al que sufre. De él hemos de aprender a ser un consuelo más que un horrible peso, para el hermano que lo necesita. De él, la confianza inamovible en la acción cierta de Dios en el mundo.De los tres hemos de aprender a saber servir más que ser servidos. Porque los ángeles son ministros de Dios. Y de los tres a estar pendientes de su cierta acción en favor nuestro. ¿Quién sabe si un día cualquiera hemos sido ayudados por un ángel del Señor? No cerremos las puertas a nadie, no sea que se las estemos cerrando a uno de estos mensajeros, o más terriblemente, al mismo Señor de la vida y de la historia.

N'AINA (Petita história d'un amor secret)

Les terres de Móssa eren, en aquell temps, d'un senyor moro. Era jove com una espiga tendra, el cor generós, viva la mirada, noble el posat. Comandava sobre la contrada i tenia molts d'esclaus que el servien. N'hi havia una, N'Aina, bella i amatent com un tros de pa, sobre la qual havia posat la confiança. Més d'una sospità que acabaria per casar-se amb ella, tant com l'afavoria. L'observava els matins, quan acuadia al jardí a veure els brolladors, el joc de l'aigua, els peixos del safareig. Un dia, emperò, la notícia d'aquell amor secret arribà a les orelles de la bruixa, una mala dona que vivia en una cova, passats els alzinars de ponent. El cor de la bruixa s'omplí de gelosia i no en pensà de bona. S'enfurinyà totd'una pels budells de la cova i, trobar el doll de l'aigua de Móssa, el desvià cap a l'avenc de Femenia, un fondal esquerp , tan profund com la por.

-Per la fat i fat que la mia mare m'han encomanat: Que l'aigua de Móssa se'n vagi cap a l'avenc de Femenia,_cantà la bruixa_.

I l'aigua va descomparéixer tot d'una. Aquell senyor moro se'n dugué un disgust, de veure com la font s'eixugava. L'hort de les cases aviat va secar-se, començaran a esgrogueir-se el arbres del jardí, el brollador s'aturà de cantar i els peixos del safareig acabaren la vida dins el fang. Un matí de tardor, N'Aina, que havia vist com el senyor de Móssa estava trist i capficat, s'hi acostà temorega. Liva dir:

-Què teniu?

-No ho saps? _va respondre aquell home_. No tenim aigua a Móssa. La mala bruixa ens ha eixugat la font. El bestiar té set i els arbres no resistiran la sequera...

-Si em prometeu la llibertat, tindreu aigua abans d'una setmana.

-Per què te'n vols anar?

-És que enyor la meva gent, sabeu?

-Tindràs la llibertat, si trobas aigua.

Diuen que N'Aina partí a resar a la Verge de Lluc. Picaren al lloc on ella havia marcat i , després d'alguns dies, comparegué un ullal d'aigua fresca, més viva que mai. No en tingué alegria, tanmateix, el senyor de Móssa, perqué pensava que N'Aina voldria partir d'aquelles terres i abandonar la casa, abandonar-lo a ell, trist i malcontent de veure que fugia.

-Per qué no et quedes?

-Si ho feia, la bruixa us tornaria a pendre l'aigua i se l'emportaria a l'avenc, novament.

-Queda't. Perque jo em moriria de mal de tristor, si tu parties.

I dels ulls de N'Aina, en brollà una llàgrima tan viva com l'aigua.

-Queda't. T'ho suplic.

El jardí tornava a verdejar. El brollador cantava i els peixos del safareig resplendien com vidres de colors. Una matinada, la trobaren estesa ran d'aquell safareig, La rosada li cobria la pell de la cara. Els ulls entelats. Els llavis blaus. Acabaren per creure que la mala bruixa havia cercat enverinar-la, encesa de ràbia i gelosia. L'aigua tornà a descomparèixer de les terres de Mòssa. El senyor va plorar-la durant dies i nits. Diuen que va morir d'enyorança, passat algun temps, car no pogué resisitir la mort de l'estimada.

Àngels amb Espases defensen La Santa Casa contra els moros

Les costes de l'illa foren en temps passat terres insegures i llosc de malviure. Des de la punta de Formentor a les cales de Sant Telm, des del Cap Blanc als esperons d'Artà, qualsevol indret acabava per ser moratiu, quan la mar era propicia per al desembarc. Aleshores, centenars de moros armats - llops rapissers - posaven el peu sobre l'illa, un cop a Pollença, una altra vegada a Sóller, d'altres a Andratx, a Santanyí, o a S'Allapassa, dins la marina de LLucmajor..., i envestien les cases de les possessions, entraven als pobles i s'emportaven tot quanr trobaven de valor: les joies i el blat, la roba blanca i els animals. Sovint, les persones, jovencells i al-lotes sobretot, que valien bons rescats dins les presons d'Alger. De vegades, la gent fugia esmaperduda, terra endins, només de sentir tocar senyal de moros. D'altres, es refugiaven en les torres de defensa, engaltat el fusell, o es formaven concentracions de tropes. Cadascú hi acudia amb l'arma que tenia més avinent un trabuc, una falç, una forca, un garrot d'ullastre, disposat a defensar el seu pam de terra, el seu tros de casa, la seva particular hisenda.

L'antiga história de les villes de Sa Marina és plena de belles, rústegues, exemplars epopeies casolanes. També, de vells herois revestits de llegenda: homes i dones que el poble ha tingut per valents i ha venerat durant segles pel seu heroisme i la seva coratgia. Tampoc no se n'alliberaren les cases de Lluc de l'envestida dels lladres de mar. Sovint desembarcaven a Sa Calobra, enfilaven el torrent de Pareis i s'amagaven entre les penyes a punt per a afuar-se secretament, quan la gent era al llit. Per tres vegades arribaren al clot d'Albarca, no gaire lluny de la Santa Casa. Tres-cents moros es llançaren sobre les cases de la possessió, el dia de Sant Mateu de l'any 1569 i encátivaren dotze persones. Quan just anaven per agafar un home que havia nom en Pere Martorell, i tenint-se ja per esclau, tant com els altres, en veure que era tan gran l'exèrcit de moros que l'atacava, invocà Nostra Dona Santa Maria i començà a defensar-se només amb mitja llança que tenia, fins que aconseguí saltar una paret i escapar-se sense dany ni ferides del combat. Per Juny de 1663, el dia de Sant Joan el Baptista, després de vespres, quaranta moros es disposaren a envestir la casa de Santa Maria. No hi havia gairebé ningú, en aquela hora, excepte dos col-legials i un criat, car els altres havien acudit al festeig d'unes noces, en una possessió de muntanya. Quan aquells tres homes tingueren notícia que els moros pujaven cap a Lluc, perqué un grapat de dones havien vingut fins aquell punt cercant refugi, es disposaren a tocar les campanes i barraren la porta amb pany y clau. Imploraren l'auxili de Nostra Dona i l'obtingueren. Un d'aquells col-legials guaità per la finestra i va veure dos joves prop del portal que vetllaven l'arribada dels moros. Portaven una espasa dins les mans i anaven vestits amb túniques de seda, transparent i lluminosa. Entraren per la plaça dels LLadoners, els moros. Tot d'una iniciaren la defensa, els joves guardians, esmolada l'espasa i el cor ardit. El combat va ser breu, car recularen tot d'una, aquells lladres, i fugiren depressa, abans que ningú vingués a tallar el camí de la mar. Quan arribà la gent armada, ningú no els va conèixer, aquells dos joves. Tampoc, ningú no va saber per on havien descomparegut, ni qui eren. Volgueren creure que potser eren dos àngels. Dos àngels invictes que el cel havia enviat per a que defensassin la casa de Nostra Dona.

La muerte de un amigo

Mucha gente busca refugio en la religión para resolver los problemas de la vida. La religión contiene en su seno muchos elementos que enseñan a vivir en situaciones difíciles. Pero debes creer en ella, y uno no siempre encuentra directrices adecuadas, pues a la promesa de la vida eterna y de la resurrección se añaden el infierno y las penas eternas. No estoy muy seguro de que exista mucha gente que crea de verdad en la resurrección. De cualquier modo, no es mi caso. En cambio, creo que existe mucha gente atormentada por las sanciones, las llamas y los infiernos. La religión es excelente porque ofrece consuelo y respuesta. El problema es… creer. Y, como sabeis, la creencia no es un acto de voluntad. O crees o no. ¿Dónde buscar refugio? ¿Quién sabe cómo se debe vivir? Montaigne afirmaba -con razón- que no sabemos vivir, que al final de nuestra vida poco hemos aprendido de ella y que la tarea más importante es aprender a vivir. ¿Qué debo hacer o qué puedo hacer contra el dolor, el desconsuelo, la desgracia? ¿Tenemos alguna fórmula que nos permita sobrellevar estas situaciones? ¿Cómo podemos buscar una salida a través de nuestras capacidades intelectuales? El Meister Erckhardt, te enseña una senda muy humana para reponerte de tus fragilidades, te dice por ejemplo que mires a tu alrededor y siempre encontrarás ejemplos peores que el tuyo, te dice que no mires lo que pierdes sino lo que todavía puedes hacer, te recomienda conservar el deseo de superar tus límites. Te dice: mira el inmediato presente y no el largo plazo. Ahora si sufrimos nos tomamos una droga, perdemos la identidad o hacemos lo que sea para ocultar nuestra situación, que calificamos de desesperada. En el pensamiento clásico existía una mayor confianza en el hombre y en la capacidad de la razón para afrontar las situaciones difíciles de la vida. Esa sabiduría -sagesse, dirían los franceses- fortalece nuestros espíritus, nos ayuda a aceptar nuestro destino y, además, a continuar buscando respuestas a las cuestiones que no sabemos responder. Acaso será cierto que la filosofía con mayúsculas es la que nos enseña a vivir, mientras que la filosofía con minúsculas es la que practicamos en las facultades?Esta sabiduría está en contradicción con una de las virtudes que todo el mundo me recomienda. La esperanza. Y está en contradicción porque la esperanza, en su sentido genuino, implica ignorancia y también implica que la voluntad del sujeto no puede hacer nada para transformar el mundo, sino simplemente aguardar a que se produzca el efecto beneficioso. Puedo esperar un cambio en mi salud, pero carece de sentido esperar que esta tarde se ponga el sol. Si tuviéramos información completa, la esperanza no tendría lugar. Como decía Spinoza, en su ética sólo hay esperanza si existe temor. La sabiduría vence al temor y destierra la esperanza. Es cierto que la pasión de la esperanza es atractiva, pero comporta el estado del temor, y la sabiduría exige ser menos dependiente de la esperanza. La tarea de vivir es muy complicada, es difícil vivir, muy difícil, porque creemos que dominamos el mundo cuando en realidad, nos parecemos al toro que sale enfurecido a la plaza y cree que dominará el ruedo. La realidad es muy otra, todos sabemos, menos el toro, que acabará entregando su vida. Él actúa como si la muerte no fuera con él, como si la lucha fuera igual, confía en sus fuerzas… es así como los hombres vivimos confundidos hasta que un día se presenta la fragilidad.

Por un buen Amigo, Joaquin Bonnin, fallecido el 11 de septiembre de 2008.

Les Creus D'Enamorança

Els camins que condueixen a l'amor són llargs i difícils, plens de boires opaques i d'empinats costers. De vegades, lluminosos i clars, com un arc-en-cel tot de petites, minúscules transparències. L'amor n'és foc abrasador, vida que crema, mirall encès, festa amb campanes. Qui les sent repicar, mai no les deixa. Qui mai no ha sentit la seva remor no sap què és viure. De vegades, et salta dins la sang, l'amor, com una cabra. D'altres, un estel es despenja sobre la cara dels enamorats i els fa tornar pàl-lids. ¿Qui podria explicar-ne el seu gust tan amarg, fins a la mort? És un llarg patiment, angúnies que duren, ferides que s'obrin - ningú sap si es clouran - , peniténcia d'amor, quina ventura!

-És un llarg patiment - , diuen les veus antigues.

Responen les més sàvies:

-Un patiment que persisteix durant dies i hores.

Cada any, cada mes, cada hora, cada punt i cada instant.

Les velles cançons bé que els expliquen, aquets sentiments.

Si no t'alcanç, joveneta, pens que em moriré d'amor: me'n pren com lo ginebró qui mor amb la fulla estreta.

De vegades només és un joc de galanteria, l'amor, un enfilall de metàfores il-lusòries.

Vós sou estrella diana, or del més hermós color; vós sou estrella d'amor capcurucull de magrana.

Potser, la metáfora de dues vides que cerquen conjugar-se en present. ¿qui sabria dir-me on han vingut a caure les ales de la vida?

Una vida, dues vidas, ¿quàntes vides teniu vós? Vós teniu la meva vida i la vida de tots dos.

Un romanç antic explica la historia d'uns presoners que canten. Una dama ha fundat el seu amor en un d'aquells joves. La donzella és filla de l'home que disposa de la vida dels captius i acudeix a son pare per demanar clemència i el perdó del jove. Li confessa que l'estima al presoner:

...el de les calces grogues que té el cabell tan ros - la vida mia - que té el cabell tan ros, la vida mia, la vida amor.

L'endemà, dissabte, els farà penjar a tots, el senyor del castell - ¿que en sap ell de l'amor? - i es tancarà la historia amb corbs que volategen les forques del suplici.

Què en sabia aquell home del misteri que enclou una mirada, un esqueix d'amor en punt de l'alba?

Els camins que condueixen a l'amor són llargs i misteriosos, com un bosc espès tot de penombres. No és fàcil encisar-lo, l'amor. Potser, seria precisa l'aigua de set pous de vena. Qui sabria recitar les paraules de l'encantament? Pels penyals de Lluc, rera l'església, la fadrinalla tenia el costum de deixar aficades dins les encletxes petitas creus d'albó, com a penyora. Diuen que qui deixa una creu en aquell lloc trobarà el seu amor, abans d'un any. És, aquell redós, com un planter de creus esperançades.

El Puig de N'Escuder

No feia gaire temps que aquell pastor havia trobat la imatge de Santa Maria, dins el terme de Muntanyes. Un dia en bon matí, tot just acababa la missa primera, el monjo que tenia esment de la parróquia de Sant Pere d'Escorca advertia N'Amet, el pastor moro suara batejat amb el nom de Lluc. Li deia:

- Mira que la conquesta encara no s'és acabada del tot. És cert que el rei en Jaume entrà dins la ciutat fa un grapat d'anys. Queden encara amagats dins les muntanyes escabotells de moros rebels que no accepten l'autoritat reial. Procura tornar prest, amb claror, que la fosca és propícia per les envestides.

Era dijous i havia de partir de cap al mercat d'Inca, el pastoret. Hi acudia a cercar recapte per proveir el rebost. Havia ensellat la bèstia que tenien - un ase clapat - quan el dia començava a clarejar, tot disposant-se a partir sense por. El monjo tornava a prevenir-lo, amb un punt de recel a les paraules:

- El camí és ple de perills, Amet. Ves alesta a la fosca, Hi ha nius de bandolers a les muntanyes que assalten els camins i les possessions. No ensumis gaire les mercaderies, que el temps passa depressa. Reemprèn el camí abans que tombi el sol.

El tirany s'allargava com una cinta per dins la muntanya, entre boscos d'alzines. És quasibé una percinta de seda, el tirany, clapada d'ombres que tremolen i lluentors de vidre. Adesiara s'estreny i salta entre les penyes, tot vorejant el cingle. Quan arribà a Inca, el pastor, acudí al mercat i omplí ben depressa beaces i alforges de bon proveïment. No volia perdre temps amb raons i girà en rodó de cap a Lluc, no fos cosa que la fosca l'aplegàs a mig camí i els lladres cercassin d'envestir-lo en encendre's la nit. Just passat Caimari, quan començava a pujar Sa Costa Llarga, prop d'Es Puig de N'Escuder, li sortiren els moros disposats a robar-li el menjar que portava, decidits de matarlo, si oposava resistència al seu afany de saciar la fam. En veure'ls d'un tros lluny, N'Amet, enfilà una sendera de l'esquerra que conduïa al Puig, entre pedreny i torrenteres. De vegades, caminava ajupit sota el boscam, d'altres, de genollons, cercava sempre de contenir l'ale per a que no el trobassin. Fins que descobrí una cova i s'hi amagà, tot esperant que els moros acabassin per desistir, cansats de cercarlo. Cerca qui cerca, els moros, acabaren per pujar a dalt de tot d'Es Puig. S'acostaren a un serrat que dóna sobre l'entrada de la cova i observaren que sortia la cua de l'ase, d'aquell portal. Pensaren, només de veure la cua de la bèstia, que allà dintre s'hi abscondia N'Amet i que seria bona cosa, amb la idea de sorprendre'l, amollar-se lentament pel serrat en unas alfàbies que havien transportat fins a la cucuia. En fermaren una i hi ficaren un moro. L'alfàbia davallava pausadament. Així i tot, pegava a les roques, de tant en tant; fins que acabà per trencar-se i, tant els tests com el moro, vingueren a caure just davant la porta de l'amagatall. Els de dalt cridaven:

- Que t'has fet mal?

N'Amet invocà la Verge de Lluc. li demanà que no li coneguessin la veu, els moros, i va respondre:

- No me n'he fet. Ja en podeu amollar un altre.

Tornaren amollar una altra alfàbia, i una altra, i una altra... Aviat, tots els moros vingueren a morir davant el coval, estimbats sota les alfàbies esmicolades. N'Amet partí de bell nou de cap a Lluc. Rera seu, deixava just a la falda d'Es Puig de N'Escuder, a la porta de la cova dels tests, un caramull d'alfàbies trencades i un escabotell de moros derrotats.

El nin d'Eivissa

Els anys passaven i aquell matrimoni no havia tingut encara cap fill. Cada matí, la muller sortia damunt el portal i contemplava el cel de la seva illa, blanc i net com un llançol de fil, amb els ulls una mica cansats. En volia un, d'infant, aquella dona i, potser, _ ho deien les veïnes_ n'hauria fet un de fang, si hagués estat possible. Observava com passaven els dies, com els anys s'escolaven, amb l'endarrer de tenir un fill de ses entranyes.

Un dia _ ningú no diu qui n'hi havia parlat, d'aquella Verge _, acudí al seu empar i invocà la seva protecció. Sabia que eren lluny, les cases de Lluc, d'aquella terra seva, més enllà del mar. Eren lluny, a l'altra banda de la cinta que, tots els matins, seguia amb la mirada, fins a omplir-se l'alè de sal, èbria de llum i de salobre. "Si em veia a esser mare - es deia a si mateixa -, acudiria a veure-la al seu mateix recer, aquesta Verge. Hi aniria peu descalç com una penitent i li oferiria el meu fillet talment una penyora". El marit acceptà la promesa de sa muller i decidí d'acompanyar-la en el peregrinatge, si tenien un fill. No tardaren gaire. Als nou mesos en punt varen ser pare i mare d'un nin com un ramell i atribuïren la gràcia a Nostra Senyora. L'infant creixia, mentre els pares ajornaven un any per l'altre l'acompliment de la seva promesa. Quan va tenir vuit anys, decidiren que no podien deixar passar més temps i resolgueren d'embarcar-se en un xabec, i arribar a Mallorca, i fer el camí de Lluc, el peu descalç, el cor agraït.

La nau traçava esteles de sal sobre el mar. De sobte, el vent començà a moure les aigües i la barca, enduita per força del vent, saltava com una cabrida entre les ones. Aviat els entrà el mareig, als viatgers. Només el nin jugava tranquil sobre coberta, satisfet de veure la mar esvalotada, el combat del xabec en una maregassa increïble i desfeta. Tombà la nau i el nin va caure a l'aigua. Un mariner cridà, talment una gavina enfollida:

- Aturau la barca, que el nin es nega!

Llançaren les cordes que tenien i intentaren de rescatar-lo, amb totes les forces. Acabaren que ningú no sabia qué es feia i el nin es va perdre dins les ones. Bé varen cercar-lo, els marines, fins a posta de sol. Caigué la fosca i tothom ja el donava per perdut entre les algues. El pare parlà de tornar arrera, cap a la seva terra, vers la llum endolada de la seva illa. La mare decidí d'acabar el viatge, d'arribar a Lluc i d'explicar-li a la Verge que ningú en no esser ella podia retornar-lo el fill de ses entranyes, tot just perdut en aquella mar esvalotada i freda. Arribaren al moll de Ciutat. Partiren cap a Lluc. Mai no finia, el camí, i les voltes es multiplicaven com un embull de cintes tenyides d'armargor. Ploraren, dins el temple. De sobte, pel corredor de l'església vella, va comparèixer el fill...

Pensaren que es tractava d'un miratge, d'una visió quimérica que el dolor els presentava sobre el tel de la vista. L'infat saltava davant els seus ulls. Els va estrényer les mans... Preguntà, sa mare:

- A quina corda pogueres aferrar-te? ¿Quin mariner vingué a rescatar el teu cos mig ofegat?

I va respondre el fill:

- Va esser aquella Senyora que em va treure del mar. M'abrigà una flassada i m'eixugà la pell, passada mitjanit.