N'AINA (Petita história d'un amor secret)

domingo, 28 de septiembre de 2008

Les terres de Móssa eren, en aquell temps, d'un senyor moro. Era jove com una espiga tendra, el cor generós, viva la mirada, noble el posat. Comandava sobre la contrada i tenia molts d'esclaus que el servien. N'hi havia una, N'Aina, bella i amatent com un tros de pa, sobre la qual havia posat la confiança. Més d'una sospità que acabaria per casar-se amb ella, tant com l'afavoria. L'observava els matins, quan acuadia al jardí a veure els brolladors, el joc de l'aigua, els peixos del safareig. Un dia, emperò, la notícia d'aquell amor secret arribà a les orelles de la bruixa, una mala dona que vivia en una cova, passats els alzinars de ponent. El cor de la bruixa s'omplí de gelosia i no en pensà de bona. S'enfurinyà totd'una pels budells de la cova i, trobar el doll de l'aigua de Móssa, el desvià cap a l'avenc de Femenia, un fondal esquerp , tan profund com la por.
-Per la fat i fat que la mia mare m'han encomanat: Que l'aigua de Móssa se'n vagi cap a l'avenc de Femenia,_cantà la bruixa_.

I l'aigua va descomparéixer tot d'una. Aquell senyor moro se'n dugué un disgust, de veure com la font s'eixugava. L'hort de les cases aviat va secar-se, començaran a esgrogueir-se el arbres del jardí, el brollador s'aturà de cantar i els peixos del safareig acabaren la vida dins el fang. Un matí de tardor, N'Aina, que havia vist com el senyor de Móssa estava trist i capficat, s'hi acostà temorega. Liva dir:

-Què teniu?

-No ho saps? _va respondre aquell home_. No tenim aigua a Móssa. La mala bruixa ens ha eixugat la font. El bestiar té set i els arbres no resistiran la sequera...

-Si em prometeu la llibertat, tindreu aigua abans d'una setmana.

-Per què te'n vols anar?

-És que enyor la meva gent, sabeu?

-Tindràs la llibertat, si trobas aigua.

Diuen que N'Aina partí a resar a la Verge de Lluc. Picaren al lloc on ella havia marcat i , després d'alguns dies, comparegué un ullal d'aigua fresca, més viva que mai. No en tingué alegria, tanmateix, el senyor de Móssa, perqué pensava que N'Aina voldria partir d'aquelles terres i abandonar la casa, abandonar-lo a ell, trist i malcontent de veure que fugia.

-Per qué no et quedes?

-Si ho feia, la bruixa us tornaria a pendre l'aigua i se l'emportaria a l'avenc, novament.

-Queda't. Perque jo em moriria de mal de tristor, si tu parties.

I dels ulls de N'Aina, en brollà una llàgrima tan viva com l'aigua.

-Queda't. T'ho suplic.

El jardí tornava a verdejar. El brollador cantava i els peixos del safareig resplendien com vidres de colors. Una matinada, la trobaren estesa ran d'aquell safareig, La rosada li cobria la pell de la cara. Els ulls entelats. Els llavis blaus. Acabaren per creure que la mala bruixa havia cercat enverinar-la, encesa de ràbia i gelosia. L'aigua tornà a descomparèixer de les terres de Mòssa. El senyor va plorar-la durant dies i nits. Diuen que va morir d'enyorança, passat algun temps, car no pogué resisitir la mort de l'estimada.

Àngels amb Espases defensen La Santa Casa contra els moros

domingo, 21 de septiembre de 2008

Les costes de l'illa foren en temps passat terres insegures i llosc de malviure. Des de la punta de Formentor a les cales de Sant Telm, des del Cap Blanc als esperons d'Artà, qualsevol indret acabava per ser moratiu, quan la mar era propicia per al desembarc. Aleshores, centenars de moros armats - llops rapissers - posaven el peu sobre l'illa, un cop a Pollença, una altra vegada a Sóller, d'altres a Andratx, a Santanyí, o a S'Allapassa, dins la marina de LLucmajor..., i envestien les cases de les possessions, entraven als pobles i s'emportaven tot quanr trobaven de valor: les joies i el blat, la roba blanca i els animals. Sovint, les persones, jovencells i al-lotes sobretot, que valien bons rescats dins les presons d'Alger. De vegades, la gent fugia esmaperduda, terra endins, només de sentir tocar senyal de moros. D'altres, es refugiaven en les torres de defensa, engaltat el fusell, o es formaven concentracions de tropes. Cadascú hi acudia amb l'arma que tenia més avinent un trabuc, una falç, una forca, un garrot d'ullastre, disposat a defensar el seu pam de terra, el seu tros de casa, la seva particular hisenda.
L'antiga história de les villes de Sa Marina és plena de belles, rústegues, exemplars epopeies casolanes. També, de vells herois revestits de llegenda: homes i dones que el poble ha tingut per valents i ha venerat durant segles pel seu heroisme i la seva coratgia. Tampoc no se n'alliberaren les cases de Lluc de l'envestida dels lladres de mar. Sovint desembarcaven a Sa Calobra, enfilaven el torrent de Pareis i s'amagaven entre les penyes a punt per a afuar-se secretament, quan la gent era al llit. Per tres vegades arribaren al clot d'Albarca, no gaire lluny de la Santa Casa. Tres-cents moros es llançaren sobre les cases de la possessió, el dia de Sant Mateu de l'any 1569 i encátivaren dotze persones. Quan just anaven per agafar un home que havia nom en Pere Martorell, i tenint-se ja per esclau, tant com els altres, en veure que era tan gran l'exèrcit de moros que l'atacava, invocà Nostra Dona Santa Maria i començà a defensar-se només amb mitja llança que tenia, fins que aconseguí saltar una paret i escapar-se sense dany ni ferides del combat. Per Juny de 1663, el dia de Sant Joan el Baptista, després de vespres, quaranta moros es disposaren a envestir la casa de Santa Maria. No hi havia gairebé ningú, en aquela hora, excepte dos col-legials i un criat, car els altres havien acudit al festeig d'unes noces, en una possessió de muntanya. Quan aquells tres homes tingueren notícia que els moros pujaven cap a Lluc, perqué un grapat de dones havien vingut fins aquell punt cercant refugi, es disposaren a tocar les campanes i barraren la porta amb pany y clau. Imploraren l'auxili de Nostra Dona i l'obtingueren. Un d'aquells col-legials guaità per la finestra i va veure dos joves prop del portal que vetllaven l'arribada dels moros. Portaven una espasa dins les mans i anaven vestits amb túniques de seda, transparent i lluminosa. Entraren per la plaça dels LLadoners, els moros. Tot d'una iniciaren la defensa, els joves guardians, esmolada l'espasa i el cor ardit. El combat va ser breu, car recularen tot d'una, aquells lladres, i fugiren depressa, abans que ningú vingués a tallar el camí de la mar. Quan arribà la gent armada, ningú no els va conèixer, aquells dos joves. Tampoc, ningú no va saber per on havien descomparegut, ni qui eren. Volgueren creure que potser eren dos àngels. Dos àngels invictes que el cel havia enviat per a que defensassin la casa de Nostra Dona.

La muerte de un amigo

viernes, 12 de septiembre de 2008

Mucha gente busca refugio en la religión para resolver los problemas de la vida. La religión contiene en su seno muchos elementos que enseñan a vivir en situaciones difíciles. Pero debes creer en ella, y uno no siempre encuentra directrices adecuadas, pues a la promesa de la vida eterna y de la resurrección se añaden el infierno y las penas eternas. No estoy muy seguro de que exista mucha gente que crea de verdad en la resurrección. De cualquier modo, no es mi caso. En cambio, creo que existe mucha gente atormentada por las sanciones, las llamas y los infiernos. La religión es excelente porque ofrece consuelo y respuesta. El problema es… creer. Y, como sabeis, la creencia no es un acto de voluntad. O crees o no. ¿Dónde buscar refugio? ¿Quién sabe cómo se debe vivir? Montaigne afirmaba -con razón- que no sabemos vivir, que al final de nuestra vida poco hemos aprendido de ella y que la tarea más importante es aprender a vivir. ¿Qué debo hacer o qué puedo hacer contra el dolor, el desconsuelo, la desgracia? ¿Tenemos alguna fórmula que nos permita sobrellevar estas situaciones? ¿Cómo podemos buscar una salida a través de nuestras capacidades intelectuales? El Meister Erckhardt, te enseña una senda muy humana para reponerte de tus fragilidades, te dice por ejemplo que mires a tu alrededor y siempre encontrarás ejemplos peores que el tuyo, te dice que no mires lo que pierdes sino lo que todavía puedes hacer, te recomienda conservar el deseo de superar tus límites. Te dice: mira el inmediato presente y no el largo plazo. Ahora si sufrimos nos tomamos una droga, perdemos la identidad o hacemos lo que sea para ocultar nuestra situación, que calificamos de desesperada. En el pensamiento clásico existía una mayor confianza en el hombre y en la capacidad de la razón para afrontar las situaciones difíciles de la vida. Esa sabiduría -sagesse, dirían los franceses- fortalece nuestros espíritus, nos ayuda a aceptar nuestro destino y, además, a continuar buscando respuestas a las cuestiones que no sabemos responder. Acaso será cierto que la filosofía con mayúsculas es la que nos enseña a vivir, mientras que la filosofía con minúsculas es la que practicamos en las facultades?Esta sabiduría está en contradicción con una de las virtudes que todo el mundo me recomienda. La esperanza. Y está en contradicción porque la esperanza, en su sentido genuino, implica ignorancia y también implica que la voluntad del sujeto no puede hacer nada para transformar el mundo, sino simplemente aguardar a que se produzca el efecto beneficioso. Puedo esperar un cambio en mi salud, pero carece de sentido esperar que esta tarde se ponga el sol. Si tuviéramos información completa, la esperanza no tendría lugar. Como decía Spinoza, en su ética sólo hay esperanza si existe temor. La sabiduría vence al temor y destierra la esperanza. Es cierto que la pasión de la esperanza es atractiva, pero comporta el estado del temor, y la sabiduría exige ser menos dependiente de la esperanza. La tarea de vivir es muy complicada, es difícil vivir, muy difícil, porque creemos que dominamos el mundo cuando en realidad, nos parecemos al toro que sale enfurecido a la plaza y cree que dominará el ruedo. La realidad es muy otra, todos sabemos, menos el toro, que acabará entregando su vida. Él actúa como si la muerte no fuera con él, como si la lucha fuera igual, confía en sus fuerzas… es así como los hombres vivimos confundidos hasta que un día se presenta la fragilidad.
Por un buen Amigo, Joaquin Bonnin, fallecido el 11 de septiembre de 2008.

Les Creus D'Enamorança

lunes, 8 de septiembre de 2008

Els camins que condueixen a l'amor són llargs i difícils, plens de boires opaques i d'empinats costers. De vegades, lluminosos i clars, com un arc-en-cel tot de petites, minúscules transparències. L'amor n'és foc abrasador, vida que crema, mirall encès, festa amb campanes. Qui les sent repicar, mai no les deixa. Qui mai no ha sentit la seva remor no sap què és viure. De vegades, et salta dins la sang, l'amor, com una cabra. D'altres, un estel es despenja sobre la cara dels enamorats i els fa tornar pàl-lids. ¿Qui podria explicar-ne el seu gust tan amarg, fins a la mort? És un llarg patiment, angúnies que duren, ferides que s'obrin - ningú sap si es clouran - , peniténcia d'amor, quina ventura!
-És un llarg patiment - , diuen les veus antigues.
Responen les més sàvies:
-Un patiment que persisteix durant dies i hores.
Cada any, cada mes, cada hora, cada punt i cada instant.
Les velles cançons bé que els expliquen, aquets sentiments.
Si no t'alcanç, joveneta, pens que em moriré d'amor: me'n pren com lo ginebró qui mor amb la fulla estreta.
De vegades només és un joc de galanteria, l'amor, un enfilall de metàfores il-lusòries.

Vós sou estrella diana, or del més hermós color; vós sou estrella d'amor capcurucull de magrana.

Potser, la metáfora de dues vides que cerquen conjugar-se en present. ¿qui sabria dir-me on han vingut a caure les ales de la vida?

Una vida, dues vidas, ¿quàntes vides teniu vós? Vós teniu la meva vida i la vida de tots dos.

Un romanç antic explica la historia d'uns presoners que canten. Una dama ha fundat el seu amor en un d'aquells joves. La donzella és filla de l'home que disposa de la vida dels captius i acudeix a son pare per demanar clemència i el perdó del jove. Li confessa que l'estima al presoner:

...el de les calces grogues que té el cabell tan ros - la vida mia - que té el cabell tan ros, la vida mia, la vida amor.

L'endemà, dissabte, els farà penjar a tots, el senyor del castell - ¿que en sap ell de l'amor? - i es tancarà la historia amb corbs que volategen les forques del suplici.
Què en sabia aquell home del misteri que enclou una mirada, un esqueix d'amor en punt de l'alba?
Els camins que condueixen a l'amor són llargs i misteriosos, com un bosc espès tot de penombres. No és fàcil encisar-lo, l'amor. Potser, seria precisa l'aigua de set pous de vena. Qui sabria recitar les paraules de l'encantament? Pels penyals de Lluc, rera l'església, la fadrinalla tenia el costum de deixar aficades dins les encletxes petitas creus d'albó, com a penyora. Diuen que qui deixa una creu en aquell lloc trobarà el seu amor, abans d'un any. És, aquell redós, com un planter de creus esperançades.

El Puig de N'Escuder

viernes, 5 de septiembre de 2008

No feia gaire temps que aquell pastor havia trobat la imatge de Santa Maria, dins el terme de Muntanyes. Un dia en bon matí, tot just acababa la missa primera, el monjo que tenia esment de la parróquia de Sant Pere d'Escorca advertia N'Amet, el pastor moro suara batejat amb el nom de Lluc. Li deia:

- Mira que la conquesta encara no s'és acabada del tot. És cert que el rei en Jaume entrà dins la ciutat fa un grapat d'anys. Queden encara amagats dins les muntanyes escabotells de moros rebels que no accepten l'autoritat reial. Procura tornar prest, amb claror, que la fosca és propícia per les envestides.
Era dijous i havia de partir de cap al mercat d'Inca, el pastoret. Hi acudia a cercar recapte per proveir el rebost. Havia ensellat la bèstia que tenien - un ase clapat - quan el dia començava a clarejar, tot disposant-se a partir sense por. El monjo tornava a prevenir-lo, amb un punt de recel a les paraules:

- El camí és ple de perills, Amet. Ves alesta a la fosca, Hi ha nius de bandolers a les muntanyes que assalten els camins i les possessions. No ensumis gaire les mercaderies, que el temps passa depressa. Reemprèn el camí abans que tombi el sol.

El tirany s'allargava com una cinta per dins la muntanya, entre boscos d'alzines. És quasibé una percinta de seda, el tirany, clapada d'ombres que tremolen i lluentors de vidre. Adesiara s'estreny i salta entre les penyes, tot vorejant el cingle. Quan arribà a Inca, el pastor, acudí al mercat i omplí ben depressa beaces i alforges de bon proveïment. No volia perdre temps amb raons i girà en rodó de cap a Lluc, no fos cosa que la fosca l'aplegàs a mig camí i els lladres cercassin d'envestir-lo en encendre's la nit. Just passat Caimari, quan començava a pujar Sa Costa Llarga, prop d'Es Puig de N'Escuder, li sortiren els moros disposats a robar-li el menjar que portava, decidits de matarlo, si oposava resistència al seu afany de saciar la fam. En veure'ls d'un tros lluny, N'Amet, enfilà una sendera de l'esquerra que conduïa al Puig, entre pedreny i torrenteres. De vegades, caminava ajupit sota el boscam, d'altres, de genollons, cercava sempre de contenir l'ale per a que no el trobassin. Fins que descobrí una cova i s'hi amagà, tot esperant que els moros acabassin per desistir, cansats de cercarlo. Cerca qui cerca, els moros, acabaren per pujar a dalt de tot d'Es Puig. S'acostaren a un serrat que dóna sobre l'entrada de la cova i observaren que sortia la cua de l'ase, d'aquell portal. Pensaren, només de veure la cua de la bèstia, que allà dintre s'hi abscondia N'Amet i que seria bona cosa, amb la idea de sorprendre'l, amollar-se lentament pel serrat en unas alfàbies que havien transportat fins a la cucuia. En fermaren una i hi ficaren un moro. L'alfàbia davallava pausadament. Així i tot, pegava a les roques, de tant en tant; fins que acabà per trencar-se i, tant els tests com el moro, vingueren a caure just davant la porta de l'amagatall. Els de dalt cridaven:

- Que t'has fet mal?

N'Amet invocà la Verge de Lluc. li demanà que no li coneguessin la veu, els moros, i va respondre:

- No me n'he fet. Ja en podeu amollar un altre.

Tornaren amollar una altra alfàbia, i una altra, i una altra... Aviat, tots els moros vingueren a morir davant el coval, estimbats sota les alfàbies esmicolades. N'Amet partí de bell nou de cap a Lluc. Rera seu, deixava just a la falda d'Es Puig de N'Escuder, a la porta de la cova dels tests, un caramull d'alfàbies trencades i un escabotell de moros derrotats.

El nin d'Eivissa

martes, 2 de septiembre de 2008

Els anys passaven i aquell matrimoni no havia tingut encara cap fill. Cada matí, la muller sortia damunt el portal i contemplava el cel de la seva illa, blanc i net com un llançol de fil, amb els ulls una mica cansats. En volia un, d'infant, aquella dona i, potser, _ ho deien les veïnes_ n'hauria fet un de fang, si hagués estat possible. Observava com passaven els dies, com els anys s'escolaven, amb l'endarrer de tenir un fill de ses entranyes.
Un dia _ ningú no diu qui n'hi havia parlat, d'aquella Verge _, acudí al seu empar i invocà la seva protecció. Sabia que eren lluny, les cases de Lluc, d'aquella terra seva, més enllà del mar. Eren lluny, a l'altra banda de la cinta que, tots els matins, seguia amb la mirada, fins a omplir-se l'alè de sal, èbria de llum i de salobre. "Si em veia a esser mare - es deia a si mateixa -, acudiria a veure-la al seu mateix recer, aquesta Verge. Hi aniria peu descalç com una penitent i li oferiria el meu fillet talment una penyora". El marit acceptà la promesa de sa muller i decidí d'acompanyar-la en el peregrinatge, si tenien un fill. No tardaren gaire. Als nou mesos en punt varen ser pare i mare d'un nin com un ramell i atribuïren la gràcia a Nostra Senyora. L'infant creixia, mentre els pares ajornaven un any per l'altre l'acompliment de la seva promesa. Quan va tenir vuit anys, decidiren que no podien deixar passar més temps i resolgueren d'embarcar-se en un xabec, i arribar a Mallorca, i fer el camí de Lluc, el peu descalç, el cor agraït.
La nau traçava esteles de sal sobre el mar. De sobte, el vent començà a moure les aigües i la barca, enduita per força del vent, saltava com una cabrida entre les ones. Aviat els entrà el mareig, als viatgers. Només el nin jugava tranquil sobre coberta, satisfet de veure la mar esvalotada, el combat del xabec en una maregassa increïble i desfeta. Tombà la nau i el nin va caure a l'aigua. Un mariner cridà, talment una gavina enfollida:

- Aturau la barca, que el nin es nega!

Llançaren les cordes que tenien i intentaren de rescatar-lo, amb totes les forces. Acabaren que ningú no sabia qué es feia i el nin es va perdre dins les ones. Bé varen cercar-lo, els marines, fins a posta de sol. Caigué la fosca i tothom ja el donava per perdut entre les algues. El pare parlà de tornar arrera, cap a la seva terra, vers la llum endolada de la seva illa. La mare decidí d'acabar el viatge, d'arribar a Lluc i d'explicar-li a la Verge que ningú en no esser ella podia retornar-lo el fill de ses entranyes, tot just perdut en aquella mar esvalotada i freda. Arribaren al moll de Ciutat. Partiren cap a Lluc. Mai no finia, el camí, i les voltes es multiplicaven com un embull de cintes tenyides d'armargor. Ploraren, dins el temple. De sobte, pel corredor de l'església vella, va comparèixer el fill...
Pensaren que es tractava d'un miratge, d'una visió quimérica que el dolor els presentava sobre el tel de la vista. L'infat saltava davant els seus ulls. Els va estrényer les mans... Preguntà, sa mare:

- A quina corda pogueres aferrar-te? ¿Quin mariner vingué a rescatar el teu cos mig ofegat?

I va respondre el fill:

- Va esser aquella Senyora que em va treure del mar. M'abrigà una flassada i m'eixugà la pell, passada mitjanit.

El Soldat Pelut

jueves, 28 de agosto de 2008

La gent que el va conèixer deia que portava els cabells llargs i la barba espessa, que tenia la cara rugosa i el posat esquiu, gairebé salvatge. Vivia en una cova abrupta i solitària, empenyalada en un espadat de S'Entreforc, que era el seu refugi. Aquell era el seu cau, el jaç d'un fugitiu, la cova del soldat pelut. Des d'aquell forat, hom diu que saltava pel rost del rocam i pels cingles, talment una llebre. Com una cabra de muntanya que enfila un tirany entre les roques i aferra les peüngles a les pedres, a la rel d'un ullastre, al matoll ressec d'una carritxera, l'home pelut s'arrapava al cairell dels penya-segats i saltava entre els còdols con una salvatgina.
Ningu mai no l'havia encontrat, l'home pelut, pels paratges aquells. Ni un pastor, ni un carboner, ni un pescador... Tampoc ell no havia vist cap criatura humana d'ençà que havia fugit de la vida dels homes, talment un escàpol. El Rei havia cridat la seva quinta. Les crides obligaven els joves a partir a la guerra, lluny de la villa, més enllà del mar. "És feréstega, la guerra", havia pensat. "Els canons em fan por, - repetia en silenci -. La mort escampa el seu vel de cendra sobre els camps de batalla, perquè el foc dels fusells és dur com la pedra d'un llamp". Havia decidit fugir d'amagat i refugiar-se en un lloc esquerp. Cercava menjar: animals que caçava a pedrades i herbes que collia prop de les fontanelles. Lentament, la pell li tornava groixuda i aspra, el pèl li creixia, fins que arribà a cobrir-li tota la pell. Una vegada, el trobaren uns pastors i l'envestiren disposats a matar-lo a garrotades, perquè mai no n'havien vist cap d'ésser tan estrany com aquell. El soldat pelut els semblava una bèstia, un ésser monstruós i lleig, potser un dimoni, tal vegada l'últim descendent d'una raça perduda, una estranya fera... S'hi llançaren a sobre, els pastors. Els garrots fiblaven sobre el cos del soldat. Els volia explicar que no era un dimoni i cercava de trobar les paraules precises. Començà a cantar-los els Crec-en-un-Dèu, per a que entenguessin que era un cristià i acabassin de pegar-li com a una feristela.
D'altres vegadas, la gent que habitava aquelles contrades, els homes de les possessions a les quals acudia el soldat a robar aviram,i ous, i fruita, organitzà més d'una batuda per veure si el caçaven. Diuen que l'arribaren a agafar, un horabaixa, prop de Son Colom. El fermaren a un arbre i decidiren de fer una becaina, tan cansats com estaven, després de l'encalç. Mentre dormien, aquell home havia aconseguit desfer els nusos de les cordes i escapolar-se dels fermalls. Llavors, havia tornat a fugir, muntanya enllà, i havia cercat un enfony, lluny dels perseguidors. I tornà a sentir-se lliure novament.
Sobre el final de le seva vida, la gent en dóna explicacions diverses. N'hi ha que diuen que acabaren per capturar-lo, tanmateix, al final d'una d'aquelles escomeses. El tornaren a fermar i en feren negoci, de le seva estampa, selvàtica i agresta. El portaven a les fires, de mercat en mercat, amb la intenció d'exhibir-lo. La gent se'l mirava embadalida, espantada de veure un home tan estrany, gairebé una bèstia ferotge i peluda.
D'altres expliquen que el descobriren que robava cireres en una d'aquelles possessions. L'amo agafà l'escopeta i disparà un tir. Caigué mort, el soldat. Diuen que agafaren el seu cos i el llançaren en un barranc, més enlla de les roques, entre el pedreny esquerp i els matolls.

L'era D'escorca

domingo, 24 de agosto de 2008

Diuen per cosa certa que en un lloc que avui hi ha un fondal cobert de romeguers hi hagué antany una era. El punt és pedregós i pla, entre marjades, no gaire lluny de la vella parróquia de Sant Pere d'Escorca. Potser d'estiu, hi bufa un alè de vent, quan el sol crema com una caliuera. Més enllà, l'espessor del bosc, una fontana i la remor transparent de les alzines, al caire d'un coster tot de garriga. Sobre aquella era, un dia de festa de guardar - diuen que era diumenge - hi havia uns pagesos que batien el blat. Havien fet l'estesa en bon matí. Ara, les mules trotavan sota el sol roent. Una veu s'alçava, ronca, com si tingués aresta, plena de cadències:

Muletes correu, correu,

fareu sa palla menuda:

si la feis llarga i torçuda

en s'hivern l'hi trobareu.

Suava el bestiar, la boca bavosa, i suaven els homes. La pols havia vingut a mesclar-se amb la suarda. De vegades, les mules aturaven el trot i continuaven, lentes, la batuda, el pas cansat, feixuga la mirada. Llavors, fiblaven les flastomies i els renecs s'alçaven:

Vatua el món, dic!

Mal et toc un llamp!

Què esperes a córrer?, mala bèstia?

La verga doblegava cinglades sobre l'esquena de les mules. Damunt la pell banyada, dibuixava ratlles de dolor, la verga. Les bèsties reprenien la carrera i tornaven a encendre's les cançons. Els carretons començaven a voltar de bell nou i esgranaven les espigues. La jornada durava de sol a sol. Passat migdia, havien començat a ventar, les forques en l'aire. S'alça la palla com una polseguera. El blat serà retent i tot són rialles. Algú no s'atura de flastomar, perqué la feina és llarga i el sol ha començat a tombar dins els avencs.
De sobte, la dringadissa d'una campana anuncià que pasava un capellà amb el Sagrament. Portava el combregar a un malalt, no gaire lluny, perventura a un pastor moribund o a un carboner. Ni pel viàtic no pararen de fer feina, aquells homes. La campana tocava, vibrant. Damunt l'era, tot eren rialles i crits. S'aturà el sacerdot i encara en feren befa, els que batien. Llavors, s'obrí un clot - talment un avenc - i l'era s'esfondrà. L'avenc s'engolí els homes i les bèsties, els carretons i el blat. Dins la negror de la boca, homes i bèsties vingueren a colar-hi la vida, aquella tarda.
L'estrèpit ressonà entre les pedres. El gemec de les mules s'ajuntà a l'esglai de la gent. El viàtic continuà el seu camí, solitari, cap a la casa del moribund que l'havia enviat a cercar. Només una dona - diu l'antiga memòria - que seia en una roca prop de l'era, salvà la vida, perquè venerà el Sagrement, mentre passava.
L'avenc, encara ara, tot de pedreny i romeguers, fa por, de nit. La gent que en passa assegura, en silenci: -És un clot maleït. Abans va esser una era...
I hi ha qui ha sentit remors estranyes, cançons feréstegues que vénen de l'infern, animals que troten, carretons que volten, entre l'entranya de les penyes, homes que criden, condemnats per sempre a batre entre les roques.

El Bandejat

viernes, 15 de agosto de 2008

Eren plens de perill tots els camins, ni un tirany no restava, tan sols, lliure i segur. La gent no s'atravia a moure's de caseva i barraven la porta, totd'una que la fosca començava a extendre's com un vel de dol sobre les teuladas. Qui havia de circular per necessitat ho havia de fer amb l'arma dins les mans, la bossa dels diners ben amagada i el cor estret, engrunat per la por. Ben pocs se n'escapaven de les seves ungles. Inesperadament, en Mateu Roig els queia damunt com un fibló, els prenia les unces d'or i els deixava fermats. El carruatge prosseguia la seva ruta i arribava al poble lentament, com un aucell ferit. Mai no tingué temps ningú d'engaltar-se un trabuc i fer-li front. L'emboscada era ràpida com un llampec i, si algú ho intentava, en Mateu Roig el copolava a tirs. Més d'una vegada obrí el ventrell d'un home a cops de ganivet. La seva urpa era dura, esmolada i ferotge. Quan els carrors tornaven de Ciutat era l'hora propicia per a l'envestida. Llavors, els pagesos portaven la bossa plena de diners: tot quant havien guanyat amb els negocis, el que havien cobrat de les mercanderies... Cap camí, emperò, no era segur. Debades, podia imaginar quisvulla encarar-se amb aquell home. Ai, del qui tingués pretencions de safalcar-lo! Desgraciat d'aquell que gosàs alçar una mà. Nomes que mogués un parpell, en Roig, els seus homes es llançaven a combatre talment un esquadró de feres enfurides, els claus afinats, les urpes de ferro. Mai ningú no li havia posat la mà damunt. La gent deia:

-Té follet, aquest home.

-En Roig té follet, una estranya virtut que li permet escapar-se dels seus perseguidors.

-Quina habilitat per fugir del perill...!

-És quasi un dimoni.

-Fàcilment pots trobar-lo en llocs distants, gairebé a la mateixa hora.

-Se'n riu de la justícia.

-No hi ha més lleis que les que ell imposa.

Tenia fama d'escapar-se sempre dels qui l'encalçaven. Aquella habilitat per fugir era atribuïda a una capsa de plata que duia penjada pel coll. Una capsa que el feia invulnerable als guardians de l'ordre. De vegades, els homes de la justícia organitzaven l'exploració d'una contrada. La ràtzia arribava als indrets més esquerps i a les coves. Sovint, les presons de Ciutat s'omplien fàcilment de lladres de camí, després d'una batuda. Mai no l'aplegaren. Potser, l'encobria, la gent; uns per temor, d'altres per gratitud; perquè tenia fama de donar socors als qui no posseïen res, amb el producte del seu robatori; per això l'ocultaven, perquè sabien que no suportava la misèria. Per això el perseguien, els guardians.

-Te follet, aquest home.

-Tanmateix, mai no l'agafaren, mentre dugui penjada la capsa de plata.

-És amic del dimoni...

La plaça de Lluc bull de festa i sarau, la nit de la revetlla. Els festers crepiten i omplen de clarors trèmules la rotllana. Els balladors salten, les al.lotes es fan pregar una estona, abans de sortir. La mùsica insinua el joc, l'aire del ball. Hi ha una jove que no accepta cap de les propostes. Bé la insisteix, la jovenalla. És bella i galana com un tany de murtra, el cabell negre, la cara pál.lida. Duu la falda de seda amb flors repujades, el gipó ajustat, el volant de randa... Arriben tres homes. Baixen dels cavalls i es presenten al ball. N'hi ha un que porta una capsa de plata penjada pel coll. La gent diu, amb veu baixa:

-És En Mateu Roig.

-Què dius?

-Dic que és En Roget, aquell de la capsa.

-I tu qué saps?

-Et dic que és En Mateu Roig.

-Els homes de la justícia fa temps que el cerquen.

-És En Roget, ben cert que ho és.

-Diuen que donarien moltes lliures d'or a qui l'entregàs, viu o mort.

-Té follet, aquest home.

Es va estendre un calfred sobre les cares. Tothom callava. El bandejat es dirigí a aquella jove i sol.licità qué e acceptàs de ballar amb ell, la nit de la revetlla. L'al.lota volgué posar-li una condició: que li donàs l'amulet, el tindria dins la mà mentre duràs el ball. El bandoler dubtà, abans de despenjar-se'l. Finalment, li entregà la capsa de plata. De sobte, l'envestiren quatre homes. El dominaren amb facilitat, sense l'amulet. Els companyons fugiren escapats. Debades esperonejava, En Roget. Ningú no li ajudà, tanmateix. Cobert de sang i pols el traginaren en un carretó de porcs cap a Ciutat. Allí el penjaren. Ningú no sap si el ball continuá, aquella nit, a la plaça de Lluc. Els papers no diuen si la jove va guardar la capsa de plata per recordança.

El Salt de la Bella Dona

miércoles, 13 de agosto de 2008

El camí és aspre, de pujades abruptes y de difícil pas. De vegades, és quasibé un trirany entre penyes, el camí, tot de perills i fondalades. Cap a Lluc s'encamina una parella. Són home i dona. El marit calla. Porta un capot negre sobre les espatlles. Està trist i esmús, com si estàs disgustat. No diu paraula. Ella duu un vestit de seda blava i un mocador de color de cirera. Dins les mans, un pom de flors blanques; són roses de garlanda. Partiren a Lluc abans de pondre's el sol, quan cau l'horabaixa. El dia mor i la fosca obscureix la mirada de l'home. Té el cor ple de tenebres, el marit. Les últimes clarors han vingut a filtrar-se entre les branques. Està trist, capficat. Per això decidiren de partir. Un niu de serps li rosega l'entranya, tot un infern de gelosia. Havia sospitat sovint de la muller. Les llengües... -ai, les llengües!- l'havien mormolada entre dents: - Diuen que un carboner eixerit i despert la vetlla, nit i dia. -Hi ha un pastor que toca per a ella aires d'amor, les vetlles en què lluna creix. Un dia li explicà que la pretenia, el pastor. Ella va respondre, amb la cara vermella d'empegueïment: -Tu bé ho saps que sóc casada. La sang li pujava al cap, al marit. El dubte l'atordeix. No n'hi ha d'herbes, que curin d'aquest mal. La fosca torna espessa. Passa una òliba com un mal averany. És just un pedaç de llana, l'òliba, desdenyosa i feixuga. Dobleguen el cim d'un pujol i el rost s'empina. L'aigua remoreja dins el barranc. El torrent bramula, entre les roques. D'alt d'Es Grau, el camí passa al caire de l'abisme, pel costat d'una penya tallada a plom. Les aigües corren dins el fondal obscur. Entre els remors de l'aigua, hom hi sent encara ara gemecs i plors. La carn s'esborrona, només de veure la fosca del cingle.

-Donau-me la mà, marit. Les cames em tremolen.

-Mirau la fondària.

-Per què n'heu de tenir?

-L'aigua corre allà abaix, entre el pedreny. No sentiu una veu que gemega?

Va respondre aquell home, cegat de ràbia:

-Hi tiraren una dona, una nit fosca com aquesta.

-Per què?

-Deien que engayava l'espòs.

-L'enganyava?

-Vós tindreu la mateixa mort, que també m'heu traït en secret.

Ella guaitava sobre l'espadat, quan ell l'agafà per les cames i la tirà a l'abisme. Rodolà pel barranc rebotant i donant tombs, aquella dona. Tingué temps de cridar:

-Mare de Déu, assistiu-me!

Com una roca que cau rost avall, es precipità vers la profunda negror de l'avenc. Un silenci de pedra retallà la mirada d'aquell home. Observà de primcompte la fosca del barranc: ni un gemec, ni l'eco d'un esglai, ni la remor trèmula de les alzines. Decidí que era morta i partí escapat, depressa, sense esma, la vista emboirada, pels camins de la nit. Travessà les garrigues i les torrenteres, el boscany i l'arbreda... És fosca clara. La nit ha començat a diluïr-se i pinta de penombres els fondals i les cares. Les campanes de Lluc toquen missa primera. Rera les muntanyes, ha començat a encendre's el dia talment una magrana. Quan arriba al temple, aquell home, la claror de la llàntia illumina un rostre conegut. La cara es trasmuda, els ulls li espiregen. És la muller pròpia que està agenollada, sense una ferida, ni un trenc, ni la pell gens blava, ni cap moradura... Els àngels de Lluc somriuen de veure l'esclator de ràbia del marit gelós. La dama, somnàmbula, canta lletanies i esfulla les roses blanques de garlanda.

Las leyendas de las tierras de Lluc

lunes, 11 de agosto de 2008

Durante siglos, los mallorquines han narrado, subiendo las tierras altas, estas leyendas. Son bellas epopeyas rurales, crónicas de la vida del pueblo sobre las cuales la imaginación colectiva han ido colocando un punto de poesía. La poesía que se desprende del paisaje, porque la imaginación de los hombres y las mujeres ha buscado expresarse con la Natura y ha sabido extraer de la tierra una palabra épica capaz de emocionarnos por la vida poética de la historia. He creído que un pueblo que no tiene leyendas para contar, es un pueblo condenado a morir de frió. Mala vida le espera a la gente que ha perdido la capacidad de percibir la poesía de las viejas parábolas, de recontar de nuevo los sueños de siempre, de volver a recrear dentro de la memoria las viejas y antiguas sombras colectivas. Son, estas, las viejas historias que los peregrinos contaban por los alrededores de Lluc.

Leyendas :

La Trobada. El salt de la bella dona. El bandejat. L'era d'Escorca. El soldat pelut. El nin d'ivissa. El puig de N'Escuder. Les creus d'enamorança. Angels amb espases defensen la Santa Casa contra els moros. N'Aina (petita historia d'un amor secret). La filosa de la Mare de Deu. El minyo de Subac. La font Coberta. La Mare de Deu Marinera.

Extraído: Publicacions del Santuari de Lluc (1984)-Les llegendes de les terres de Lluc
Texto de Gabriel Janer Manila. Ilustraciones de Joan Guerra.

LA TROBADA.

La vall és apacible, poblada d'arbres i fecunda d'aigües transparents. És tot un bosc, la vall, d'alzinars i pinedes. Una vall inmensa en lloc d'aspres muntanyes. La garrida s'escampa pels faldars de la serra i cobreix els tossals d'arboceres i ullastres, de mates de llentiscle, de romaní i de murtreres. De nit, sembla una negra fondalada, la vall. És terra d'aigües: d'albe-llons i fontanelles, de fonts que solquen el terreny i fan créixer l'arbreda: la font Coberta, la font del Puig Ferrer, la font Seuca, la font dels Polls... L'aigua canta, tot l'any, ran de les fontinyolas. Quan tomba l'hivern i el sol s'encabrita, s'obrin les flors boscanes i la garriga s'omple d'aromes suaus i de colors lluents: groc i vermell, blanc de neu i morat. El rústec morat les veròniques. Cada vespre, un pastor acudeix a aquell lloc. Mentre les ovelles pasturen pels sementers i les marjadas, les nits clares d'estiu, en Lluc observa els estels i juga a descompondre les constel lacions. Coneix Ses Cabrelles i la Vera Creu, persegueix amb la vista l'estel dels Pastors i s'agrada de fer volar el pensament i les idees per la vida lluminosa de Sant Jaume. Potser, algunas nits, acompanya amb el flaviol les remors de l'aigua. Llavors, s'edormisca una estona i, en trencar l'alba, acudeix a rentar-se la cara al nient de d'una font, a espolsar-se el sobec amb quatre grapades. És fill de pares moros, el pastor, tot just batejat, sotmesa l'illa pel Rei en Jaume.Una d'aquelles nits, era dissabte, en LLuc va veure una gran claredat. Havia portat la guarda al racó d'en Malonda i, des d'aquell punt, observà que per una encletxa de les roques sortia una calor brillant com d'argent viu. Perventura, un estel havia vingut a caure entre el pedreny. Potser era la lluna que s'havia amagat rera les carritxeres. El cel era fosc. les roques espirejaven com un fester. En Lluc s'hi acostà, lentament, la mirada absorta en la contemplació d'aquell prodigi: la música suau, l'harmonia dels instruments de corda, les veus primfilades dels àngels... Tot s'esvai. Replegà la guarda i partí cap a Escorca, el pastor. Tots els dissabtes, quan el cel s'enfosquia, tornava a comparèixer aquella llum i aquells càntics. Dins la profunda negror de la vall, entre les ombres, es repetia la visió misteriosa: la claror nítida, la música i els cantiris.Un dia, acudí a explicar-ho a un monjo que feia vida solitària a l'església de Sant Pere d'Escorca. Era de la regla de Sant Bernat, el monjo. No acabava de creure'l. Hi acudiren tots dos, el dissabte següent, quan el sol tombava i la nit omplia les muntanyes de foscors incertes. Pel camí, encara li contava les meravelles que havia contemplat amb els seus ulls. Encara eren lluny i ja entrellucaren la claredat que el pastor havia vist. Pensaren que s'hi abscondia un tresor, entre el penyals esquerps; un tresor increïble cobert d'herbei i romeguers. S'hi acostaren. En una encletxa de la roca, tapada de terra i embolicada amb un drap verdosenc, hi trobaren una figura de la Verge, el fill als braços, quasi somrient, la cara morena, el ropatge sembrat de lliris d'or, un llibre dins les mans de l'infant que marca el principi i la fi de totes les coses. L'adoraren, el pastor i el monjo. Ploraren; diu l'antiga història que d'alegria. Llavors, donaren avís a la Ciutat i acudiren al lloc de la trobada -enmig d'aspres muntanyes- els Marnífics Jurats i el Capítol de canonges de la Seu acompanyats de moltes persones. Honoraren la imatge, la juraren per patrona d'aquest Regne i li contruïren un oratori. Quant la gent de l'illa va assabentar-se del prodigi, hi pujaren estols de pelegrins. Uns clamaven que s'acabàs la fam, d'altres la gerra, d'altres la pesta... La Reigna del bosc i de les aigües continuava marcant el principi i la fi del cel i de la terra.

La cancion de Gollum

jueves, 7 de agosto de 2008


Como ahora me ha dado por investigar las influencias de Tolkien en la musica contemporanea, y bien habeis visto han aparecido unos cuantos grupos interesantes, y los que quedan, tambien he encontrado letras de canciones, mi ingles es un poco pobre, por lo cual no les habia prestado atencion, esta que os voy ha poner es exquisita al ver su traduccion.
Con Gollum’s Song ocurre, como con tantas otras cosas, que o te encanta o no la soportas. Ese aire oscuro y la voz quebrada de la Torrini no son del gusto de todo el mundo. De hecho, es la única de las tres canciones de la trilogía que no ha sido nominada al Oscar.
Música de Howard Shore . Letra de Frances Walsh, Janet Roddick, David Donaldson, Steve Roche y David Long 2002 Duración: 5.51 (versión BSO)
La cancion de Gollum (de la pelicula "Las dos torres")
Donde hubo luz, cae la oscuridad.
Donde hubo amor, no queda amor.
No digas adiós. No digas que no me esforcé.
Estas lágrimas que derramamos
caen como una lluvia
por todas vuestras mentiras,
el dolor, la culpa.
Y esperaremos hasta quedarnos completamente a solas.
Estamos perdidos, jamás volveremos a casa.
Así que finalmente seré lo que he de ser.
Nunca he tenido un amigo fiel.
Ahora decimos adiós, decimos que no te esforzaste.
Estas lágrimas que derramas llegan demasiado tarde.
¡Retira las mentiras, el dolor, la culpa!
Y lloraras cuando encares el fin solo.
Estás perdido, nunca regresarás a casa.
Estás perdido, nunca regresarás a casa.

Dark Moor

miércoles, 6 de agosto de 2008

Dark Moor
En 1993, en plena crisis del sector, Dark Moor da sus primeros pasos musicales gracias a la conjunción de ideas de Enrik García y Javier Rubio, ambos guitarristas de las inestables primeras formaciones del grupo. Los primeros años de trabajo dieron lugar a la composición de algunos temas y a la grabación, ya en 1996, de su primera maqueta, Tales of the Dark Moor, un trabajo que ya dejaba ver buena parte de la esencia de la banda madrileña. En aquel trabajo ya aparecían algunos temas que formarían parte tres años después de su debut discográfico, además de coincidir con la entrada en la banda de algunos miembros clave en su historia, como el bajista Anan Kaddouri o el batería Jorge Sáez. En un primer momento, Tales of the Dark Moor fue grabada con la voz del propio Enrik García, pero poco después entraría en la formación Iván Urbistondo, quien se encargó de grabar una nueva versión de los temas. A partir de este momento Dark Moor comienza a tantear algunos sellos discográficos y a crear un buen nombre en la escena heavy madrileña Cuando parecía que la banda iba a conseguir el tan ansiado contrato discográfico abandona la banda Iván Urbistondo, lo que obliga al grupo a reestructurarse. El trabajo en el local de ensayo dio lugar a una mejora en calidad, pero en aquellos tiempos difíciles el grupo también tuvo que aceptar la marcha del guitarrista Javier Rubio. Tras la entrada de Albert Maroto en su puesto comienzan la búsqueda de vocalista, la cual termina felizmente con la entrada de Elisa C. Martín, procedente del conjunto madrileño Sabatan. Con Elisa en el grupo Dark Moor decide intentarlo de nuevo y graban su segunda demo, Dreams of Madness, la cual recoge una visible mejora de calidad instrumental. Esta evolución del grupo se presenta muy propicia para la entrada en la formación de un sexto miembro, un teclista que enriquezca el trabajo compositivo. Así entra en Dark Moor Guillermo, quien también grabará la tercera maqueta, Flying. Estas dos maquetas suponen el eje central de lo que será Shadowland, su primer disco. Pero, antes de que Arise Records decida hacer su oferta, Dark Moor vivirá todavía por momentos dulces y difíciles. Por un lado Guillermo decide abandonar el grupo, en su lugar entrará Roberto Peña. Por el otro Dark Moor hizo aún más grande su figura en los escenarios madrileños tras una serie de conciertos importantes, como los que realizó junto a bandas como la de Ronnie James Dio y Barón Rojo. En agosto de 1999 Dark Moor graba en Madrid, de la mano de Arise Records, su primer álbum, Shadowland. En él se recoge el trabajo de la banda en los últimos años, una serie de temas bien conocidos por sus incondicionales y que se recibe con gran interés en toda España. Además, Shadowland será editado en Centroeuropa y Brasil, consiguiendo también atraer la atención en muchos enclaves clásicos del heavy como Japón y Alemania. La gira posterior en España, con algunos conciertos acompañando a Demons & Wizards, consigue consolidar a Dark Moor en el mercado nacional y sembrar expectación ante su próximo trabajo, The Hall of the Olden Dreams. El segundo disco del grupo fue registrado en los estudios italianos New Sin bajo la producción de Luigi Stefanini, en agosto de 2000. Este disco supondría el despegue definitivo de Dark Moor, siendo editado en Japón, Brasil, Corea, Sudamérica, Rusia, Tailandia, Rumania y Taiwan, aparte de contar con distribución en todo el mundo, siendo la primera banda española en conseguir un producto que levante tanta expectación en el mercado internacional. En la gira posterior la banda incluye algunos festivales con gran éxito de público y crítica, como fueron Viña Rock y Mijas Rock, y además participa en el disco tributo a Helloween “The walls of Jerico” con el tema “Halloween”, una versión con la que la banda consiguió el respeto y el reconocimiento de muchos otros grupos. En aquellas fechas Dark Moor también recibe el premio de la revista Heavy Rock como banda revelación, y posteriormente edita de forma limitada el E.P. The Fall of Melniboné para España, CD que recoge algunos Bonus tracks y versiones como la antes citada del grupo alemán Helloween. La fecha elegida para la grabación del tercer disco del grupo, The Gates of Oblivion, fue noviembre de 2001. De nuevo bajo las órdenes de Luigi Stefanini, Dark Moor graban un nuevo éxito con la colaboración del coro Valcavasia y del cantante Dan Keying (Cydonia). La nueva creación supone un paso más en el crecimiento del grupo, editándose en nuevos países como EE.UU. y Canadá, y logrando fichar por la multinacional J.V.C. para la distribución del disco en el mercado asiático. La gira posterior permitió al grupo hacerse un importante hueco en festivales como Rock Machina, Viña Rock, Nit de Reis o Metal Christmas, donde nunca dejó al público indiferente y empezó a dar las claves para su salto a los escenarios internacionales. Tras la primera parte de la gira Robert Peña, teclista del grupo, deja la banda, entrando en su lugar, como miembro invitado, la teclista Isabel García. Poco después, agosto de 2002, Dark Moor entra de nuevo al estudio para registrar 4 temas acústicos que se incluirán en el que será, a la postre, el disco despedida de la antigua formación del grupo, Between light and Darkness. Este trabajo, grabado en los estudios Cube de Madrid, recoge también algunos bonus tracks de los discos anteriores, temas que sólo habían llegado en las versiones asiáticas de los discos, y una nueva mezcla orquestal de uno de sus temas estandarte, Dies Irae. Poco antes de la salida al mercado de este disco la banda anuncia su separación. Por diferencias musicales, Elisa C. Martín, Albert Maroto y Jorge Saez abandonan la formación lo que obliga a Enrik y Anan a plantearse un nuevo rumbo para Dark Moor con nuevos miembros y nuevas ideas. Para ello, y tras un largo trabajo de selección entra en la formación Alfred Romero, la nueva voz del grupo. Tras él llegan José Garrido, (guitarra) y el batería Andy C. Con la nueva formación viajan de nuevo a Italia para grabar Dark Moor, el cuarto larga duración de la banda y, como su propio nombre deja entrever, concentra los deseos de comenzar con una nueva etapa en la que la evolución de sonido sea tan importante como el resguardo de la antigua esencia del grupo.
Formación:
Alfred Romero - Vocal Enrik García - Guitarra Dani Fernández - Bajo Roberto Cappa - Batería
Miembros anteriores:
Elisa C. Martin - Vocal Enrik García - Guitarra Albert Maroto - Guitarra Roberto Peña De Camus - Teclado Anan Kaddouri - Bajo Jorge Sáez - Batería Jose Garrido - Guitarra Javier Rubio - Guitarra Guillermo López Barriuso - Teclado
Discografia:
SHADOWLAND (1999)

THE HALL OF THE OLDEN DREAMS (2000)

THE FALL OF MELNIBONE (2001)

THE GATES OF OBLIVION (2002)

BETWEEN LIGHT AND DARKNESS (2003)


FROM HELL (2003)

DARK MOOR(2003)

BEYOND THE SEA (2005)

TAROT (2007)

Blind Guardian

lunes, 4 de agosto de 2008

Información general:
Origen Alemania Géneros Speed metal (antes)Power metal (ahora) Periodo de actividad 1986 - actualidad
Historia: La historia de Blind Guardian comienza en 1986 en la ciudad de Krefeld, Alemania, cuando Hansi Kürsch y André Olbrich deciden formar una banda de heavy metal. Con Hansi a la voz y al bajo, André en la guitarra, Marcus Dörk como segunda guitarra, Thomen "The Omen" Stauch en la batería graban su primera maqueta titulada Symphonies Of Doom bajo el nombre de Lucifer's Heritage. Aunque la maqueta pasa inadvertida, en el año 1987 sacan otra llamada Battalions Of Fear, con Christoff Theissen en la segunda guitarra y Hans-Peter Frey en la batería. Esta segunda maqueta tendría un mejor acogida y consigue firmar con el sello independiente No Remorse. En ese momento deciden cambiar el nombre de la banda por el de Blind Guardian y ya cuentan en sus filas con Marcus Siepen, en reemplazo de Christoff Theissen, y Thomas Stauch retoma las baquetas. El primer disco oficial de la banda lleva el nombre de Battalions Of Fear, y sale a la venta a comienzos de 1988. Musicalmente hablando es considerado como speed metal, y en este álbum están presentes temas basados en la literatura fantástica como la obra de J. R. R. Tolkien y de Stephen King. Su segundo álbum, Follow The Blind, que se lanza en el año 1989, cuenta con la colaboración de Kai Hansen, entonces guitarra de Helloween. Siguiendo la línea del disco predecesor, la referencia a la fantasía está presente, aludiendo a la obra de Michael Moorcock en algunas de sus canciones. Para mediados de 1990 la banda lanza el álbum Tales From The Twilight World que los consolidaría dentro de la escena del heavy metal alemán. Se aprecia un cambio musical que va acercándose a su estilo característico. De nuevo hay referencias a la obra de Tolkien y de Stephen King en las letras y de nuevo la colaboración de Kai Hansen, que por aquel entonces ya militaba en Gamma Ray, en Lost in the Twilight Hall. También hay un tema dedicado a la novela Dune, de Frank Herbert, Traveller In Time. A mediados de 1992 y bajo el sello discográfico Virgin sale a la luz Somewhere Far Beyond con nuevas referencias a obras de la literatura fantástica y al cine de ciencia ficción como Blade Runner. Se parece al anterior, pero se incluyen más guitarras acústicas y otros instrumentos como gaitas. Muchos fans consideran que el estilo propio de la banda definitivamente se fragua en este disco. Destaca el tema que a partir de entonces se convierte en el auténtico himno para los fans del grupo: The Bard's Song (In The Forest). El disco de nuevo cuenta con la colaboración de Kai Hansen en The Quest for Tanelorn.En 1993 sale a la venta el primer álbum en vivo del grupo, Tokyo Tales, grabado durante su gira por Japón, que hace un repaso a los mejores temas del grupo. Su quinto álbum se lanza en 1995 bajo el título de Imaginations From The Other Side y viene precedido por el single A Past And Future Secret. Para muchos su mejor disco, muestra a la banda en su cénit interpretativo. Continúan las referencias a los libros de fantasía, como al ciclo artúrico. 1996 es el año de The Forgotten Tales, un disco de rarezas, donde se incluyen algunas caras B y versiones alternativas o acústicas de algunas de las canciones del grupo, así como versiones de otros grupos. Previamente se lanza el segundo single titulado Mister Sandman. En 1998, Blind Guardian saca un álbum dedicado por entero a El Silmarillion, obra de J.R.R. Tolkien. El título del disco es Nightfall in Middle-Earth y su correspondiente single lleva el título de una de las canciones del álbum, Mirror Mirror. La trayectoria de la banda se va volviendo ligeramente más melódica, y como álbum conceptual, se incluyen numerosos interludios narrados o instrumentales. En Nightfall in Middle-Earth Hansi deja el bajo y Oliver Holzwarth, hermano del baterista de Rhapsody, lo reemplaza hasta la fecha. Aunque Holzwarth graba el bajo en todos los discos posteriores y participa en todas las giras, sólo es considerado como músico invitado. Durante el año 2000 corre el rumor en Internet de que Blind Guardian podría participar en la banda sonora original de la película El Señor de los Anillos de Peter Jackson. Al final todo queda en rumores. Después de un largo descanso, en 2002 sale el álbum que llevaría como nombre A Night at the Opera. Junto al disco sale el sencillo And Then There Was Silence que incluía el tema homónimo de 14 minutos de duración. Destaca el barroquismo del álbum, es un disco elaborado y complejo que divide a los fans de la banda: los que gustan de esa experimentación y los que preferirían la vuelta a sonidos más clásicos.
Miembros: Actuales Hansi Kürsch: Voz y bajo (bajo hasta 1997) André Olbrich: Guitarra Marcus Siepen: Guitarra Frederik Ehmke: Batería (desde 2005)
Anteriores: Thomas Stauch - Batería (1986-2005) Markus Dörk - Guitarra (Lucifer's Heritage) (1986-1987) Christoph Theissen - Guitarra (Lucifer's Heritage) (1987-1988) Hans-Peter Frey - Batería (Lucifers Heritage) (1987-1988)
Discografía:
Álbumes: Battalions Of Fear (1988)- Follow The Blind (1989)
Tales From The Twilight World (1990) DESCARGA: DivShare Pass: Isiladan

Somewhere Far Beyond (1992)- Tokyo Tales (1993) Imaginations From The Other Side (1995) The Forgotten Tales (1996)

Nightfall in Middle-Earth (1998) Descarga DivShare Pass: Isiladan

A Night at the Opera (2002) DESCARGA PARTE1 DESCARGA PARTE2

Live (2003) A Twist in the Myth (2006)

Singles:

A Past And Future Secret (1995)- Mister Sandman (1996) -Mirror Mirror (1998) -And Then There Was Silence (2001)- The Bard's Song (In the Forest) (2003)- Fly (2006) -Another Stranger Me (2007)
Demos:

Symphonies Of Doom (1985)- Battalions Of Fear (1987)

TOLKIEN

jueves, 31 de julio de 2008

INFLUENCIAS DE LA OBRA DE TOLKIEN EN LA MÚSICA CONTEMPORÁNEA

El texto que leeréis a continuación corresponde a una conferencia que se dio el 11 de enero de 2003 en Palma de Mallorca, en el marco de la “Primera Setmana Tolkien a Mallorca”. El objetivo de tal conferencia no era el dar una interminable lista de grupos que han tratado la obra de Tolkien en sus trabajos, sino aportar una visión más general sobre los diferentes estilos que la han abarcado y los grupos más importantes de cada uno de ellos. Para conocer grupos que tocan temas sobre Tolkien basta que os vayáis a la página de la “Tolkien Music List” (http://www.tolkien-music.com/) y ahí os aparecerán miles de ellos. Y en verdad os recomiendo que lo hagáis, para que así veáis lo rico y variado que es el panorama musical y que os animéis a investigar y a descubrir grupos que de otra forma no podríais descubrir. Así pues, durante esta charla descubriréis como la influencia de Tolkien se ha extendido desde la música más clásica y operística de la Tolkien Ensemble o de Brocelïande, hasta el Black Metal más extremo de Burzum o Amon Amarth; de las dulces melodías de Enya a la dureza, la velocidad y la rabia de Blind Guardian; del Rock Progresivo y Sinfónico de Marillion o Iluvatar a la fiesta continua de los españoles Saurom Lamderth. Grupos todos ellos de escuelas diferentes, de estilos e influencias totalmente opuestas, pero con una cosa en común, su pasión por la obra de JRR Tolkien. Es de sobra conocida la pasión que sentía Tolkien por la música y las canciones, lo cual queda plasmado a lo largo de toda su obra. Ya en su primer libro publicado, "El Hobbit", nos aparecen los enanos que en sus viajes siempre llevan a cuestas sus instrumentos (flautas, violines, violas, tambores, arpas,...) y un sinnúmero de canciones a lo largo de todo el cuento, unas canciones en general alegres y desenfadas, interpretadas tanto por los enanos como por los cantarines elfos de Rivendel. Pero es en "El Señor de los Anillos" donde las canciones toman una gran revelancia en la obra, ¿Quién de los presentes no se asombró por la presencia de tantas y tantas canciones? En total son más de 100, y en este caso van mucho más allá del desenfado de las canciones en el Hobbit. En "El Señor de los Anillos" las canciones son un vehículo de escape hacia tiempos remotos, hacia las glorias apagadas por el tiempo destructor. Gracias a ellas nos enteramos de la gloria Númenor, de la triste historia de Beren y Lúthien, de los orígenes de Rohan,... grandes acontecimientos que hubieran caído en el olvido de no ser por estas canciones, encargadas de mantenerlos vivos. Y si ya en "El Señor de los Anillos" las canciones y la Música juegan un papel importante, en la Historia Antigua, recopilada por Cristopher Tolkien en "El Silmarillion" el papel de la música ya es algo fundamental en el mismo seno de la obra. Así, tenemos que el Mundo se creó gracias a una canción. Al principio estaba Eru, el Único, y de su pensamiento surgieron los Ainur. A éstos les pidió Eru que cantaran juntos una canción, y a partir de su música, creó el Mundo. Otro momento en el que la música cobra gran importancia, es en la batalla entre Finrod Felagund y Sauron, en la que las canciones fueron su única arma; por no hablar de las continuas alabanzas a Daeron y Maglor como los mejores bardos de la Tierra Media. Con estos ejemplos, podemos comprobar la importancia de la Música en la obra de Tolkien, y por tanto, en su propia vida. Entonces, ¿por qué no creó él mismo el entorno musical de su mundo? La respuesta está en que era un músico pésimo, nunca presentó grandes aptitudes musicales, y quizá por ello admiraba tanto a los grandes músicos, verdaderos artistas capaces de representar en forma de música tal cantidad de sentimientos. Y en este punto llegamos al primer autor, Donald Swann, él único que consiguió musicalizar ciertos poemas de Tolkien, con su aprobación. Swann, nacido en 1923, fue un compositor y pianista que se dio a conocer con su obra "At the drop of a Hat" (En la gota de un sombrero).Pero después de Donald Swann ha habido muchos autores y compositores que han seguido musicalizando los poemas y canciones que aparecen a lo largo de toda la obra de Tolkien. Uno de los más conocidos y que más ha trabajado en ello es Caspar Reiff, creador de The Tolkien Ensemble. Caspar Reiff la fundó en Copenhage, Dinamarca, en el otoño de 1995, cuando sólo contaba con 24 años, con el propósito de crear una interpretación musical de los poemas incluídos en el libro "El Señor de los Anillos" de J.R.R. Tolkien. El proyecto consistía en la edición de tres discos que contuvieran todos los poemas. El primero de ellos, "An Evening in Rivendell" se editó en 1997; el segundo, "A Night in Rivendell" lo hizo en 2000; y finalmente, en ocubre del año recién acabado, editaron el tercer y último disco, "At Dawn in Rivendell". Cuando Caspar Reiff fundó The Tolkien Ensemble, al primero que le pidió para formar parte fue Peter Hall (uno de sus profesores), quien decidió unirse al proyecto. Después de varios conciertos, Reiff le pidió que escribiera algo de la música para interpretar los poemas de "El Senyor de los Anillos", y así comenzó la cooperación entre los dos músicos. El actor que interpreta a Saruman el Blanco en La Comunidad del Anillo colabora con Tolkien Ensemble, que se dedica a hacer interpretaciones musicales de los poemas de El Señor de los Anillos.

Tolkien Ensemble
Miembros:
Caspar Reiff (composición, voz y guitarra)
Peter Hall (composición, voz y guitarra)
Signe Asmussen (voz)
Öyvind Ougaard (acordeón)
Katja Nielsen (doble bajo)
Ryelund Morten Sørensen (violín y orquesta).
Discografía: Pass. Isiladan
An Evening in Rivendell (1997) DESCARGA



A Night in Rivendell (2000) DESCARGA


At Dawn in Rivendell (2002)DESCARGA



Leaving Rivendell (2005)


Complete Songs & Poems (2006)

SAUROM LAMDERTH

martes, 29 de julio de 2008

Saurom Lamderth
Información general:
Origen Andalucía , España Géneros Heavy metal, Folk Metal, Power Metal, Juglar Metal
Periodo de actividad 1996- actualidad
Miembros:
Miguel Ángel Franco, Antonio Ruiz, Raúl Rueda, José Gallardo, Santiago Carrasco, Narci Lara.
Saurom es un grupo español de música metal. Su estilo es denominado "Juglar Metal", un conglomerado de música power, folk, y celta, aderezado con letras basadas en la literatura, principalmente en leyendas, poemas, romances y cuentos tradicionales.
Historia:
El grupo proviene de San Fernando, provincia de Cádiz y se formó en 1996 tras la ruptura de otros grupos. Sus fundadores fueron Narci Lara y Jose Luis Godoy a los que se unió Antonio Ruiz. Compusieron entre septiembre y diciembre de 1996 su primera maqueta, titulada "La Cripta del Duende". Mas tarde grabarían otras tres maquetas: "Regreso a las Tierras Medias", "Legado de juglares" y "Orígenes".
En septiembre de 2000 Godoy deja la banda sustituyéndolo Raúl Rueda. También entra a formar parte José A. Gil para dedicarse a los bajos y coros.
Con esta formación entran a grabar en 2001 su primer disco, al que titulan "El guardián de las Melodías Perdidas". Este disco les abrió las puertas del panorama nacional y les condujo a una gira que llamaron "Juglar Tour" y les llevó por gran parte de España. Tras dos años de planteamiento editan su segundo trabajo, un disco doble titulado "Sombras del Este" íntegramente basado en el primer libro de la trilogía "El Señor de los Anillos" de J. R. R. Tolkien, "La Comunidad del Anillo", y con colaboración de la Sociedad Tolkien Española. Este disco les conduce a una gira por España y son llamados para participar en varios festivales como Viña Rock o Lorca Rock.
A principios de 2003 el cantante Narci comienza a tener problemas de garganta y por recomendación médica, deja de cantar. Tras un breve parón entran al grupo Miguel (voz) y José "Lord Oscuro Zzraipy" (bajos). Deciden regrabar una antigua canción con la nueva formación para comprobar como suenen. La canción elegida es "Las Minas de Moria" del disco "Sombras del Este". El resultado es inesperado que en ocasiones parece encaminado al Thrash Metal e incorpora sonidos electrónicos junto a los antiguos violines y flautas. Deciden no tirar hacia esa dirección, pero toman ciertos matices para usarlos en el futuro (como ya puden escuchar en el disco de rarezas y caras B que está incluido en la reedición del disco Legado de Juglares llamado "Sinfonías de los Bosques")
Por desavenencias con su antigua compañía discográfica deciden prescindir de ella. En estas condiciones publican "Legado de Juglares", su tercer disco, que tiene el mismo nombre que su tercera maqueta. Con este disco inician su gira “Historias del Juglar Tour”, incorporando espectáculo en sus conciertos a cargo de malabaristas, actores, pirotecnia, saltimbanquis... A pesar de su buen momento, a mitad de gira Sophia la violinista abandona el grupo por cuestiones personales, entrando Santiago Carrasco para encargarse de los teclados.
Mientras finalizan la gira, entran a grabar su cuarto disco. Este nuevo disco sería llamado "JuglarMetal", que salió a la venta el 20 de febrero de 2006 y editado posteriormente en México.
En el 2008, el grupo regresa con 'Once Romances desde Al-Andalus', con un sonido mas conseguido y mas heavy que nunca elaborando un complejo álbum alabado por el público y la crítica basado en la literatura y la cultura andaluza en su estado más puro.
Discografía Maquetas:
La Cripta del Duende (1996)
Regreso a las tierras Medias (1997)
Legado de Juglares (1999) Orígenes (2000)
Álbumes:
El Guardián de las Melodías Perdidas (2001)

Sombras del Este (2003) Pass: Isiladan

rapidshareCD1

rapidshareCD2

Legado de Juglares (2005)

JuglarMetal (2006) Pass: Isiladan
rapidshare

Once Romances desde Al-Andalus (2008)

Formación actual:
Miguel Ángel Franco Migue(Voz), Antonio Ruiz Michael Donovan(Batería), Raúl Rueda Raulito, El Gitano(Guitarra), José A. Gallardo, Lord Ozcuro Zzraypy(Bajo), Santiago L. Carrasco Santi, Dr. Amor(Teclado), Narciso Lara Márquez Narci, El Juglar(Guitarra, gaita y flauta)
Antiguos Miembros:
Sophia Quarenghi Madame Violina (Violín) José A. Gil José Saurom, El Negro (Bajo) Francisco Garrido Paco (Teclados, violín, gaita y segunda flauta) Alberto Lara Tito (Guitarra acústica).

Para los Tolkianos, para los que les gusta la musica de la tierra media, juglarmetal. Os recomiendo visitar este blog:
La Taberna de Isiladan

Eterna maldicion

lunes, 28 de julio de 2008

Nací maldito. Con una maldición por la que muchos morirían, la maldición mas deseada de todas. Crecí igual que todos, pero me quede en la juventud, vi como otros cambiaban y yo seguía igual. Esa era mi maldición, vivir para siempre, inmortalidad. Acudí a mucha gente que decían que me ayudarían, pero no me comprendían, me decían “eres un privilegiado” y siguen sin comprenderlo…
Intenté vivir con ello, aprovechar ese “don”. La gente a la que conocía me dejaba, se iban, morían, y yo les envidiaba por poder abandonar este mundo. Mis amigos, familia, todos me dejaron y yo seguí aquí, solo, corrompiéndome por dentro. Decidí alejarme de la sociedad, no conocer a nadie más, pues me era ya insoportable decir adiós a tanta gente querida. Me oculté en las sombras, salía de noche y veía a la gente vivir, vivir como si se fueran a morir al día siguiente, jugarse la vida, apreciar la emoción del riesgo; sentimientos que yo no podía tener, que me habían arrebatado. Veía gente que, por decisión propia, abandonaban este mundo y los odiaba, los odiaba por ignorantes, porque no apreciaban el valor de la muerte y jugaban con ella… Y odiaba a la muerte por acudir a ellos y no a mí, la odiaba por haberse olvidado de mí…
Me he convertido en un fantasma, solo que a diferencia de ellos yo sigo vivo. Soy un cuerpo inerte, sin emociones. La inmortalidad pertenece al cuerpo, no al alma. Seguiré en las sombras de la noche, con mi soledad, con mis espectros, soñando con no despertar… Huyendo de la gente, esperando conocer solo a la Muerte, que un día decida visitarme para darme al fin el don de morir. El fin, un final para mi eterna maldición.

Yo no te pido

viernes, 25 de julio de 2008

Yo no te pido que me bajes una estrella azul

sólo te pido que mi espacio llenes con tu luz.
Yo no te pido que me firmes diez papeles grises para amar
sólo te pido que tú quieras las palomas que suelo mirar.
De lo pasado no lo voy a negar el futuro algún día llegará
y del presente qué le importa a la gente si es que siempre van a hablar.
Sigue llenando este minuto de razones para respirar
no me complazcas no te niegues no hables por hablar. Yo no te pido que me bajes una estrella azul
sólo te pido que mi espacio llenes con tu luz.

Poemas de Mario Benedetti
Poemas del Alma

¡Esto es un atraco!

miércoles, 23 de julio de 2008

- ¡Arriba las manos! ¡Esto es un atraco! – Así empezaba el día de hoy para mí. Otro día sin tener qué echarme a la boca…La gente de aquel banco pequeño se apresuró a obedecer. Una extensión de mi brazo apremiaba a ello. La seguridad de aquel establecimiento rural era pésima. No obstante, tuve la suerte de encontrar allí mismo, frente al cañón de mi pistola, a una preciosa joven que ejercía o hacía la función, dentro de esta historia, de cliente. El frío metal se acercaba cada vez más a la tersa piel de su frente. Una gota de sudor se deslizó por el lateral de mi rostro. Mi mirada se perdía loca entre la mujer y los banqueros.- ¡Venga el dinero! ¡Coño, qué tengo prisa! – Sonreí a la fémina, los funcionarios corrían a toda prisa a sus espaldas. Y aquello empezó a excitarme. Ahora era yo el que dominaba un pequeño, diminuto, fragmento de este mundo. Era la primera vez que realizaba un acto de aquellas características, pero la situación lo requería y llevaba mucho tiempo planeándolo.La chica empezó a temblar y aquello me excitó mucho más… la mano derecha sudaba y se deslizaba por el gatillo ansioso de descargar tensión. El dinero estaba sobre el mostrador. Lo ignoré. También lo que me dijeron aquellos hombres. Me pasé la lengua por los labios, secos. Todos estaban expectantes, ¿qué iba a pasar ahora? Ni siquiera yo lo sabía. Me dejaba llevar. Deslicé el arma hacia uno de sus ojos, rodeé aquella perfecta nariz, la mejilla izquierda, luego la derecha, habían adquirido un tono rosado fuerte y podían verse las gotitas de sudor… la boca, los labios…- ¡Abre la boca, coño! – E introduje el metal, frío y duro.- ¿Qué se siente? ¿A qué sabe? – Me miraba asustada. No contestaba. Temblaba. No esperaba respuesta. Nunca la esperé. Ella sí esperaba poder responder…Sentí en aquel momento de clímax una gran necesidad, rebosaba de satisfacción. Nunca me había imaginado en aquella situación y ahora que la tenía delante de mí, la disfrutaba. Silencio. No podía contenerme. Se rompió, el silencio se rompió. Y me salpicó de gloria, de vida, de inteligencia… y cayó. Eyaculé mentalmente tras aquella sobreexcitación. Alimenté un suspiro y mi cuerpo me pedía un cigarro. “Mejor que el polvo más sabroso que haya echado? pensé. Cogí la bolsa con el dinero, llevaba tiempo esperando impaciente. Ni siquiera me había preocupado de ocultar mi rostro y avancé lentamente hacia la salida. Orgulloso. Tranquilo. Con la pistola fuertemente apretada en mi diestra. Oí sirenas acercarse, posiblemente el banco contaba con alarma, daba igual. Aún tuve tiempo de formar un montón con aquellos billetes, saqué el paquete de cigarrillos, cogí uno y tiré el resto. Del otro bolsillo extraje el Zippo y provoqué la llama con un ágil movimiento. Encendí el pitillo y arrojé el mechero al montón del dinero. Ardió rápidamente. Disfruté con aquello también. Tres coches patrulla y una ambulancia llegaron al lugar. Tiré la colilla y la aplasté con la bota. Exhalé el humo. Levanté el arma. No tuvieron tiempo de salir del coche. Apunté y disparé. Un estallido ensordecedor me atravesó. Culminé mi obra. Ya no tenía nada que hacer en este mundo y decidí salir por mi propio pie, eso sí, dejando marcadas huellas de mis últimos pasos por él. En su momento no me arrepentí, ahora, en el “Purgatorio”, a la espera de ver encauzada mi alma hacia un lado u otro, sí me arrepiento… mis huellas ya se han borrado y mi alma se cruza con otras… hay millones… y sus huellas sí que perduran aún… años, décadas, siglos, milenios… pero qué podía hacer un pobre hombre como yo, aspirante a ser algo, sin nada, sin posesiones de ningún tipo, sin identidad y con una flamante pistola encontrada en uno de los basureros donde solía comer… ¿qué podía hacer?…
Extraído del libro “El Lado Oscuro del Cuento” de Víctor Morata Cortado