Durante siglos, los mallorquines han narrado, subiendo las tierras altas, estas leyendas. Son bellas epopeyas rurales, crónicas de la vida del pueblo sobre las cuales la imaginación colectiva han ido colocando un punto de poesía. La poesía que se desprende del paisaje, porque la imaginación de los hombres y las mujeres ha buscado expresarse con la Natura y ha sabido extraer de la tierra una palabra épica capaz de emocionarnos por la vida poética de la historia. He creído que un pueblo que no tiene leyendas para contar, es un pueblo condenado a morir de frió. Mala vida le espera a la gente que ha perdido la capacidad de percibir la poesía de las viejas parábolas, de recontar de nuevo los sueños de siempre, de volver a recrear dentro de la memoria las viejas y antiguas sombras colectivas. Son, estas, las viejas historias que los peregrinos contaban por los alrededores de Lluc.LA TROBADA.
La vall és apacible, poblada d'arbres i fecunda d'aigües transparents. És tot un bosc, la vall, d'alzinars i pinedes. Una vall inmensa en lloc d'aspres muntanyes. La garrida s'escampa pels faldars de la serra i cobreix els tossals d'arboceres i ullastres, de mates de llentiscle, de romaní i de murtreres. De nit, sembla una negra fondalada, la vall. És terra d'aigües: d'albe-llons i fontanelles, de fonts que solquen el terreny i fan créixer l'arbreda: la font Coberta, la font del Puig Ferrer, la font Seuca, la font dels Polls... L'aigua canta, tot l'any, ran de les fontinyolas. Quan tomba l'hivern i el sol s'encabrita, s'obrin les flors boscanes i la garriga s'omple d'aromes suaus i de colors lluents: groc i vermell, blanc de neu i morat. El rústec morat les veròniques. Cada vespre, un pastor acudeix a aquell lloc. Mentre les ovelles pasturen pels sementers i les marjadas, les nits clares d'estiu, en Lluc observa els estels i juga a descompondre les constel lacions. Coneix Ses Cabrelles i la Vera Creu, persegueix amb la vista l'estel dels Pastors i s'agrada de fer volar el pensament i les idees per la vida lluminosa de Sant Jaume. Potser, algunas nits, acompanya amb el flaviol les remors de l'aigua. Llavors, s'edormisca una estona i, en trencar l'alba, acudeix a rentar-se la cara al nient de d'una font, a espolsar-se el sobec amb quatre grapades. És fill de pares moros, el pastor, tot just batejat, sotmesa l'illa pel Rei en Jaume.Una d'aquelles nits, era dissabte, en LLuc va veure una gran claredat. Havia portat la guarda al racó d'en Malonda i, des d'aquell punt, observà que per una encletxa de les roques sortia una calor brillant com d'argent viu. Perventura, un estel havia vingut a caure entre el pedreny. Potser era la lluna que s'havia amagat rera les carritxeres. El cel era fosc. les roques espirejaven com un fester. En Lluc s'hi acostà, lentament, la mirada absorta en la contemplació d'aquell prodigi: la música suau, l'harmonia dels instruments de corda, les veus primfilades dels àngels... Tot s'esvai. Replegà la guarda i partí cap a Escorca, el pastor. Tots els dissabtes, quan el cel s'enfosquia, tornava a comparèixer aquella llum i aquells càntics. Dins la profunda negror de la vall, entre les ombres, es repetia la visió misteriosa: la claror nítida, la música i els cantiris.Un dia, acudí a explicar-ho a un monjo que feia vida solitària a l'església de Sant Pere d'Escorca. Era de la regla de Sant Bernat, el monjo. No acabava de creure'l. Hi acudiren tots dos, el dissabte següent, quan el sol tombava i la nit omplia les muntanyes de foscors incertes. Pel camí, encara li contava les meravelles que havia contemplat amb els seus ulls. Encara eren lluny i ja entrellucaren la claredat que el pastor havia vist. Pensaren que s'hi abscondia un tresor, entre el penyals esquerps; un tresor increïble cobert d'herbei i romeguers. S'hi acostaren. En una encletxa de la roca, tapada de terra i embolicada amb un drap verdosenc, hi trobaren una figura de la Verge, el fill als braços, quasi somrient, la cara morena, el ropatge sembrat de lliris d'or, un llibre dins les mans de l'infant que marca el principi i la fi de totes les coses. L'adoraren, el pastor i el monjo. Ploraren; diu l'antiga història que d'alegria. Llavors, donaren avís a la Ciutat i acudiren al lloc de la trobada -enmig d'aspres muntanyes- els Marnífics Jurats i el Capítol de canonges de la Seu acompanyats de moltes persones. Honoraren la imatge, la juraren per patrona d'aquest Regne i li contruïren un oratori. Quant la gent de l'illa va assabentar-se del prodigi, hi pujaren estols de pelegrins. Uns clamaven que s'acabàs la fam, d'altres la gerra, d'altres la pesta... La Reigna del bosc i de les aigües continuava marcant el principi i la fi del cel i de la terra.
