La gent que el va conèixer deia que portava els cabells llargs i la barba espessa, que tenia la cara rugosa i el posat esquiu, gairebé salvatge. Vivia en una cova abrupta i solitària, empenyalada en un espadat de S'Entreforc, que era el seu refugi. Aquell era el seu cau, el jaç d'un fugitiu, la cova del soldat pelut. Des d'aquell forat, hom diu que saltava pel rost del rocam i pels cingles, talment una llebre. Com una cabra de muntanya que enfila un tirany entre les roques i aferra les peüngles a les pedres, a la rel d'un ullastre, al matoll ressec d'una carritxera, l'home pelut s'arrapava al cairell dels penya-segats i saltava entre els còdols con una salvatgina.Ningu mai no l'havia encontrat, l'home pelut, pels paratges aquells. Ni un pastor, ni un carboner, ni un pescador... Tampoc ell no havia vist cap criatura humana d'ençà que havia fugit de la vida dels homes, talment un escàpol. El Rei havia cridat la seva quinta. Les crides obligaven els joves a partir a la guerra, lluny de la villa, més enllà del mar. "És feréstega, la guerra", havia pensat. "Els canons em fan por, - repetia en silenci -. La mort escampa el seu vel de cendra sobre els camps de batalla, perquè el foc dels fusells és dur com la pedra d'un llamp". Havia decidit fugir d'amagat i refugiar-se en un lloc esquerp. Cercava menjar: animals que caçava a pedrades i herbes que collia prop de les fontanelles. Lentament, la pell li tornava groixuda i aspra, el pèl li creixia, fins que arribà a cobrir-li tota la pell. Una vegada, el trobaren uns pastors i l'envestiren disposats a matar-lo a garrotades, perquè mai no n'havien vist cap d'ésser tan estrany com aquell. El soldat pelut els semblava una bèstia, un ésser monstruós i lleig, potser un dimoni, tal vegada l'últim descendent d'una raça perduda, una estranya fera... S'hi llançaren a sobre, els pastors. Els garrots fiblaven sobre el cos del soldat. Els volia explicar que no era un dimoni i cercava de trobar les paraules precises. Començà a cantar-los els Crec-en-un-Dèu, per a que entenguessin que era un cristià i acabassin de pegar-li com a una feristela.
D'altres vegadas, la gent que habitava aquelles contrades, els homes de les possessions a les quals acudia el soldat a robar aviram,i ous, i fruita, organitzà més d'una batuda per veure si el caçaven. Diuen que l'arribaren a agafar, un horabaixa, prop de Son Colom. El fermaren a un arbre i decidiren de fer una becaina, tan cansats com estaven, després de l'encalç. Mentre dormien, aquell home havia aconseguit desfer els nusos de les cordes i escapolar-se dels fermalls. Llavors, havia tornat a fugir, muntanya enllà, i havia cercat un enfony, lluny dels perseguidors. I tornà a sentir-se lliure novament.
Sobre el final de le seva vida, la gent en dóna explicacions diverses. N'hi ha que diuen que acabaren per capturar-lo, tanmateix, al final d'una d'aquelles escomeses. El tornaren a fermar i en feren negoci, de le seva estampa, selvàtica i agresta. El portaven a les fires, de mercat en mercat, amb la intenció d'exhibir-lo. La gent se'l mirava embadalida, espantada de veure un home tan estrany, gairebé una bèstia ferotge i peluda.
D'altres expliquen que el descobriren que robava cireres en una d'aquelles possessions. L'amo agafà l'escopeta i disparà un tir. Caigué mort, el soldat. Diuen que agafaren el seu cos i el llançaren en un barranc, més enlla de les roques, entre el pedreny esquerp i els matolls.
