El Minyó De Subac

martes, 28 de octubre de 2008

-Que mais més a Subac ningú no doni almoina als acaptadors de Lluc. Vull que l'ordre es compleixi: ni una llesca de pa, ni tans sols un glop d'aigua.

La paraula de l'amo és aspra, severa. Havia anat a Lluc i volia que li donassin una cel-la, encara que fossin plenes de gent. Per a l'amo de Subac sempre ha d'haver-hi un lloc al santuari. Per l'amo de Subac els privilegis compten. El prior se'n dol i cerca excusar-se'n, no voldria que s'hi enfadás aquel home. Li diu:

-Em sap greu, emperó no hi ha lloc. No ens queda ni un tros de racó.

-Ni un tros de racó?

-Les cel-les s´n plenes, no tenim ni una cambra per necessari.

-No se'n pot buidar una? La reclama l'amo de Subac.

-Aixó que demanau és excessiu, l'amo.

S'en tornà de Lluc emmoscat, aquell home, i partí a caseva-dins el terme d Sa Pobla-,disposat a pendre revenja. La rancúnia l'inflava. L'ordre fou terminat:

-Que mais més a Subac ningú no doni almoina als acaptadors de Lluc.

Un dia, d'aquells dies, la gent era als sementers a treballar, el nét major va caure dins el pou de l'horta. Havia acudit a jugar-hi amb el germà petit, en Llorenç, i s'enfilà al brocal, i començà a saltar i a fer comèdies sobre la barana. El menut se'l mirava embadalit. Saltava com un pallasso, llavors giscava i omplia de jutipiris la claror lluent de la tarda. El ball no durà gaire. Llenegà , de sobte, i va caue. Un cit d'esglai es va estendre per la fondària del pou, metre durà la caiguda. Va esser un crit molt llarg. Tan llarg com la profundidat del pou, tota de fosca.çQuan el germà petit el va veure que queia, acudí a guaitar-hi. S'enfilà de braó, la panxa aferrada al coll de pedra viva. Encara el va veure per tres vegades que sortia de l'aigua. Llavors, tornava a engolir-se'l aquell mirall de plata, fins que no sortí pus. Debades el cridava:

-Llorenç! Llorenç! dic!

Potser la fosca repetí les últimes síl-labes del seu crit. I partí a córrer desesperat, l'al-lot, a avisar la gent dels sementers.

-En Llorenç ha caigut dins el pou!

No pot trencar alé, de tant de córrer. Les paraules l'ofeguen.

-Què dius?

-Ès dins el pou, mumare, en Llorenç.

-Peró qué dius?

-Ha caigut dins el pou, mentre jugávem.

Abandonaren la feina i partiren totd'una pel camí de l'hort. Debades guaiten. Ningú no ha vist res, dins el mirall. Un misatge s'hi tira, cenyida una corda per la cintura, i treu el cos negat d'en Llorenç tot inflat d'aigua. Ploren. L'mo vell de Subac observa les muntanyes, allá lluny, dins la boira opaca de l'horabaixa. Li promet a la Verge que li donarà els millors fruits de la terra, si assisteix el nét; que retirarà aquella ordre, que sempre, dins caseva hi haurà una mà oberta per a la gent de Lluc. La Verge ha acudit al lloc de la desgràcia. Algú va veure que li donava un alè de vida, aquella Senyora. Sa mare encara el crida:

-Llorenç, respon-me!

Lentament, començà a vomitar l'aigua, el minyó de Subac. Els papers diuen que ressuscità de prompte, que visqué molts d'anys...

El mejor tesoro: LA AMISTAD.

viernes, 17 de octubre de 2008

El billete de 500 euros.
Pablo, con el rostro abatido de pensar, se reúne con su amiga Laura en un bar a tomar un café. Deprimido, descargó en ella sus angustias... que si el trabajo, que si el dinero, que la relación con su pareja, que su vocación!... Todo parecía andar mal en su vida. Laura introdujo la mano en su bolso, sacó un billete de 500 euros y le dijo: “¿Quieres este billete?”
Pablo, un poco confundido al principio, le contestó: “Claro, Laura... son 500 euros, ¿quién no los querría?” Entonces Laura tomó el billete en uno de sus puños y lo arrugó hasta hacerlo una pequeña bola. Mostrando la estrujada pelotita a Pablo, volvió a preguntarle: “Y ahora, ¿lo quieres también?” “Laura, no sé qué pretendes con esto, pero siguen siendo 500 euros. Claro que lo cogeré si me lo das.”
Laura desdobló el arrugado billete, lo tiró al suelo y lo restregó con el pie, levantándolo luego sucio y marcado. “¿Lo sigues queriendo?” “Mira, Laura, sigo sin entender a donde vas, pero es un billete de 500 euros, y mientras no lo rompas, conserva su valor...”
“Pablo, debes saber que aunque a veces algo no salga como quieres, aunque la vida te arrugue o pisotee, sigues siendo tan valioso como siempre lo has sido... Lo que debes preguntarte es cuánto vales en realidad y no lo golpeado que puedas estar en un momento determinado.”
Pablo se quedó mirando a Laura sin atinar con palabra alguna, pero el impacto del mensaje iba calando profundamente en su mente.
Laura puso el arrugado billete a su lado en la mesa y con una sonrisa cómplice agregó: “Toma, guárdalo, para que te acuerdes de esto cuando te sientas mal... pero me debes un billete nuevo de 500 euros para poderlo usar con el próximo amigo que lo necesite.” Le dio un beso en la mejilla y se alejó hacia la puerta.
Pablo volvió a mirar el billete, sonrió, lo guardó y con una renovada energía llamó al camarero para pagar la cuenta...

¿Cuántas veces dudamos de nuestro propio valor, de que realmente merecemos más y que podemos conseguirlo si nos lo proponemos? Claro que no basta con el mero propósito... Se requiere acción y existen muchos caminos.

Trata de contestar a estas preguntas:
1- Nombra las 5 personas más adineradas del mundo.
2- Nombra las 5 últimas ganadoras del concurso Miss Universo.
3- Nombra 5 ganadores del premio Nóbel.
4- Nombra los 5 últimos ganadores del Óscar como mejor actor o actriz.
¿Qué tal? ¿Mal? No te preocupes. Ninguno de nosotros recuerda los titulares de ayer. ¡Los aplausos se van! ¡Los trofeos se empolvan! ¡Los ganadores se olvidan!

Ahora contesta a estas otras:
1- Nombra 3 profesores que te hayan ayudado en tu formación.
2- Nombra 3 amigos que te hayan ayudado en tiempos difíciles.
3- Piensa en alguna persona que te haya hecho sentir algo especial.
4- Nombra 5 personas con las que disfrutes pasar tu tiempo libre.
¿Qué tal? ¿Te fue mejor? Las personas que marcan la diferencia en tu vida no son aquellas con las mejores credenciales, con mucho dinero, o los mejores premios... Son aquellas que se preocupan por ti, que te cuidan, las que de muchas maneras están contigo.
PD: Este escrito me lo ha enviado mi buen amigo"Martin". Moltes Gracies.

La Filosa de la Mare de Déu

domingo, 5 de octubre de 2008

El camí vell de Lluc, com una serpentina que s'allarga entre roques, volteja dins la vall entre pinades. Les muntanyes, clivellades pel degotall de tantes pluges, s'aixequen sobergues. Adesiara, dins la mica de terra d'una encletxa, hi creix un pinotell, un ullastre, potser una alzina venturera. El camí vell de Lluc es revincla pels cingels. Cada indret té un nom: les fondalades i els colls, els penyals i les crestes, les fontanelles i els torrents. Els vells pelegrins coneixen els noms dels llocs per on passaven. Com si fos un rosari, seguien punt per punt totes les llàgrimes que la memòria del poble havia marcat. Els noms passaven d'una boca a les altres:
-Mira: aquella és la penya d'en Pelluc.

-El puig que tenim davant, qualsevol diria que ens vol aturar el pas, és el de n'Escuder.

-I aquella cresta,la del puig de n'Alí.

-Aviat, doncs, veurem el Cavall Bernat.

-El cavall Bernat? Observar'l quasi ran del cami. Hi ha qui li diu la Filosa de la Mare de Déu.

-La Filosa de la Mare de Déu, per què?

-Diuen que la Verge acudeix, de vegades, per aquesta vall a pasturar les ovelles... Mentre el bestiar menja, ella fila.

-Què fila?

-Potser un fil tan llarg com la vida dels homes.

D'hivern, porta una pellissa damunt el gipó per no passar fred i un capell de palma... Mai ningú no l'ha vista, emperó.

-Ningú no l'ha vista? ¿Per què?

-Diuen que en sentir trepig s'amaga tot d'una en una cova del puig de n'Escuder. Tan depressa s'amaga, que deixa la filosa defora del coval. La filosa - cal desfressar-la - es converteix de prompte en un rocam punxagut, tot de flors boscanes.

-I quan la gent ha passat...?

-Torna a sortir, la pastora, i reemprèn la filada de bell nou, mentre les ovelles pasturen per les marjades.

-Però, què fila? Un fil tan llarg com...?

-Un fil de boira tendra, transparent com de vidre, lluminós ¿qui sap? com un somni.

El camí vell de Lluc s'enfila per la muntanya i voreja els abismes. Cada lloc té un nom, cada indret és un punt obert inesperadament a la imaginació.