El Minyó De Subac

-Que mais més a Subac ningú no doni almoina als acaptadors de Lluc. Vull que l'ordre es compleixi: ni una llesca de pa, ni tans sols un glop d'aigua.

La paraula de l'amo és aspra, severa. Havia anat a Lluc i volia que li donassin una cel-la, encara que fossin plenes de gent. Per a l'amo de Subac sempre ha d'haver-hi un lloc al santuari. Per l'amo de Subac els privilegis compten. El prior se'n dol i cerca excusar-se'n, no voldria que s'hi enfadás aquel home. Li diu:

-Em sap greu, emperó no hi ha lloc. No ens queda ni un tros de racó.

-Ni un tros de racó?

-Les cel-les s´n plenes, no tenim ni una cambra per necessari.

-No se'n pot buidar una? La reclama l'amo de Subac.

-Aixó que demanau és excessiu, l'amo.

S'en tornà de Lluc emmoscat, aquell home, i partí a caseva-dins el terme d Sa Pobla-,disposat a pendre revenja. La rancúnia l'inflava. L'ordre fou terminat:

-Que mais més a Subac ningú no doni almoina als acaptadors de Lluc.

Un dia, d'aquells dies, la gent era als sementers a treballar, el nét major va caure dins el pou de l'horta. Havia acudit a jugar-hi amb el germà petit, en Llorenç, i s'enfilà al brocal, i començà a saltar i a fer comèdies sobre la barana. El menut se'l mirava embadalit. Saltava com un pallasso, llavors giscava i omplia de jutipiris la claror lluent de la tarda. El ball no durà gaire. Llenegà , de sobte, i va caue. Un cit d'esglai es va estendre per la fondària del pou, metre durà la caiguda. Va esser un crit molt llarg. Tan llarg com la profundidat del pou, tota de fosca.çQuan el germà petit el va veure que queia, acudí a guaitar-hi. S'enfilà de braó, la panxa aferrada al coll de pedra viva. Encara el va veure per tres vegades que sortia de l'aigua. Llavors, tornava a engolir-se'l aquell mirall de plata, fins que no sortí pus. Debades el cridava:

-Llorenç! Llorenç! dic!

Potser la fosca repetí les últimes síl-labes del seu crit. I partí a córrer desesperat, l'al-lot, a avisar la gent dels sementers.

-En Llorenç ha caigut dins el pou!

No pot trencar alé, de tant de córrer. Les paraules l'ofeguen.

-Què dius?

-Ès dins el pou, mumare, en Llorenç.

-Peró qué dius?

-Ha caigut dins el pou, mentre jugávem.

Abandonaren la feina i partiren totd'una pel camí de l'hort. Debades guaiten. Ningú no ha vist res, dins el mirall. Un misatge s'hi tira, cenyida una corda per la cintura, i treu el cos negat d'en Llorenç tot inflat d'aigua. Ploren. L'mo vell de Subac observa les muntanyes, allá lluny, dins la boira opaca de l'horabaixa. Li promet a la Verge que li donarà els millors fruits de la terra, si assisteix el nét; que retirarà aquella ordre, que sempre, dins caseva hi haurà una mà oberta per a la gent de Lluc. La Verge ha acudit al lloc de la desgràcia. Algú va veure que li donava un alè de vida, aquella Senyora. Sa mare encara el crida:

-Llorenç, respon-me!

Lentament, començà a vomitar l'aigua, el minyó de Subac. Els papers diuen que ressuscità de prompte, que visqué molts d'anys...