Temps era temps, diu la vella història, que la Verge abandonava de nit la seva quietud i fugia escpada a córrer món pels camins de la mar, com un estel perdut. "L'estel de la mar", li deien sovint els mariners, perqué els donava socors i els treia de perill. Els llibres antics en recolleixen el document escrit, d'aquells prodigis. Les pintures de les presentalles i dels rataulons ho asseguren. També, les velles caçons que la gent ha cantat durant segles en donen relació i en són testimoni:... a los marines ajuda
i, quan té la mar vençuda,
se'n torna tota remull...
Diu l'antigua crónica que nevegava un vaixell des de Barcelona en direcció a l'illa de Mallorca. La mar es desfermà i les ones s'alçaren. La nau voltava en unamaregassa enfurida, a punt de perdre's, enmig de la tempesta. Els mariners invoraren la Verge de Lluc i prometeren que acudirien a la seva casa en peregrinació, en cas que en sortissin amb vida, del naufragi. De sobte, quan tot just acabaven de fer aquell jurament, un cop de mar els féu prendre l'embocadura del Torrent de Pareis, entre penyalars esquerps. Penetrà tera endins, la nau, fins que la fúria de les ones deixà de castigar-la, en lloc tranquil on la resaga del mar no hí arribava. Saltaren de la nau i enfilaren el camí de Lluc, els marines, amb la intenció de complir la promesa. Caminaren algun temps entre roques, passaren l'Entreforc i arribaren a un bosc d'alzines, frondós, tot de matolls i garriga que esborrava el camí. Caigué la nit i començà a ploure, un ruixat d'aigua i neu. El vent era tan dur i la fosca tan negra que pensaren que potser era pitjor el perill en què es trobaven a terra, que el que havin vençut en la mar furiosa. De sobte, una claror estranya vingué a guiar les seves passes i a donar-los socors fins a la porta de les cases de Lluc. Era quasibé una columna de foc. O, potser, un estel, la cua desfermada, que condüia els pelegrins pels camins de la fosca.
Una altra vegada, això era el quatre de febrer del 1551, un tal Joan Garcia navegava amb altres marines des de Bugia a Barcelona en el Sant Cristòfol, un bergantí avesat a solcar la mar sense impediments. S'alçà la tempesta i les ones s'envalotaren com a cabridelles. Donaren ses vides per perdudas, aquells mariners, fins arribar a creure que l'aigua els serviria de mortalla. La nit era obscura i la neu vingué a cobrir la nau fins al punt que arribà a fer-se dificu`ltòs el maneig de les veles, el moviment dels rems i de les pales. Demanaren favor a la Verge de Lluc i el tingueren totd'una. Per nou vegades els comparegué sobre l'arbre de la nau, entre càntics i glòries. Les aigües s'encalmaren, tan bon punt com la veren. El mar era tot llis. La nau tornava a solcar, generosa la pell de les ones.
També, l'onze d'agost de 1572, donà socors a uns mariners sobre la nau dels quals s'havia desfermat la fúria dels vents. Les vergues de l'arbre havien caigut, destrossades les veles.Arribaren a salvament i donaren gràcies. El vint de desembre de l'any 1575, en qué el patró Baptista es dirigia cap a Génova, li va caure damunt un temporal dins el golf de Lleó. Els navegants donaven les vides per perdudes. Tost plegats cridaven misericòrdia i clamaven auxili. El mar recobrà la quietud i arribaren alegres a port. Una altra vegada, el trenta de gener de 1576, salvà uns mariners d'una borrasca just davant Capdepera, Les ràfegues de vent tombaven la nau. L'aigua s'alçava, impetuosa. El calabruix atupava el pal i les veles, com pedres d'un torrent llançadas a grapades. Caigué la nit. El timoner havia perdut el control del vaixell. La vida d'aquells homes perillava. Clamaren al cel i els vingué l'empar. També donà socors al patró Morató, dia dotze de juny de 1573, prop de Sa Dragonera. Havia partit de Dènia, la mar picada. Més tard, s'encresparen les ones, talment crestes de roca. I el vint-i-dos d'abril de 1579, en què el patró Caselles es trobà enmig d'una tempesta. Un cop de mar els va prendre un home, en Joanot Mascaró. Debades s'enforçaren per rescatar-lo viu, fins que defalliren perquè pensaren ue s'havia ofegat i ja era mort entre les algues. Invocà l'auxili de la Verge, en Mascaró, i la mar es posà plana. Cessà la tempesta i el recobraren viu, aquells que creien que era sepultat sota l'aigua.
Certament, molts han estat els prodigis i la clemència sobre els mariners, en dies de tempesta i maregassa. D'uns se'n guarda memòria, d'altres s'han esborrat del record i romanen en l'oblit. En podriem referir molts d'altres de miracles que parlen de com calmava les veles d'un vaixell, de com donava coratge a un mariner d'un sol rem, de com aguantava el pal major d'una nau que cruixia, ferit pel mestral. D'uns se'n coneix la data precisa, d'altres s'han conservat dins la memòria i la gent encara ara els explica. Naus que venien de Barcelona, de l'illa de Sardenya o de les mars fondes, de les illes gruegues i d'Alexandria. Diu una altra historia que la nit del nint-i-tres d'abril de 1518, quan tothom a la casa de Lluc ja havia partit a retirar-se, devers mitjanit les campanes començaren a repicar totes soles. Els col-legials pensaren que havia succeït qualque cosa de nou i s'aixecaren promptes, amb l'endarrer de saber qui era que feia moure les campanes en aquella hora tan estranya. Quan descobriren que tocaven per elles mateixes, pensaren que hi havia quelcom de meravellós en aquell repicar. Despres veran saber que en la mateixa hora uns mariners, quasi negats, demanaven auxili a Santa Maria. La veu de les campanes havia proclamat el miracle a l'hora en punt.
... a los marines ajuda,
i, quan té la mar vençuda,
se'n torna tota remull...
Bé que ho explica la cançó. Cada matí, abans de l'alba, quan l'escolà acudia a girar la Mare de Déu, trobava que tenia la falda i els peus banyats d'aigua de mar.
