Diuen per cosa certa que en un lloc que avui hi ha un fondal cobert de romeguers hi hagué antany una era. El punt és pedregós i pla, entre marjades, no gaire lluny de la vella parróquia de Sant Pere d'Escorca. Potser d'estiu, hi bufa un alè de vent, quan el sol crema com una caliuera. Més enllà, l'espessor del bosc, una fontana i la remor transparent de les alzines, al caire d'un coster tot de garriga. Sobre aquella era, un dia de festa de guardar - diuen que era diumenge - hi havia uns pagesos que batien el blat. Havien fet l'estesa en bon matí. Ara, les mules trotavan sota el sol roent. Una veu s'alçava, ronca, com si tingués aresta, plena de cadències:Muletes correu, correu,
fareu sa palla menuda:
si la feis llarga i torçuda
en s'hivern l'hi trobareu.
Suava el bestiar, la boca bavosa, i suaven els homes. La pols havia vingut a mesclar-se amb la suarda. De vegades, les mules aturaven el trot i continuaven, lentes, la batuda, el pas cansat, feixuga la mirada. Llavors, fiblaven les flastomies i els renecs s'alçaven:
Vatua el món, dic!
Mal et toc un llamp!
Què esperes a córrer?, mala bèstia?
La verga doblegava cinglades sobre l'esquena de les mules. Damunt la pell banyada, dibuixava ratlles de dolor, la verga. Les bèsties reprenien la carrera i tornaven a encendre's les cançons. Els carretons començaven a voltar de bell nou i esgranaven les espigues. La jornada durava de sol a sol. Passat migdia, havien començat a ventar, les forques en l'aire. S'alça la palla com una polseguera. El blat serà retent i tot són rialles. Algú no s'atura de flastomar, perqué la feina és llarga i el sol ha començat a tombar dins els avencs.
De sobte, la dringadissa d'una campana anuncià que pasava un capellà amb el Sagrament. Portava el combregar a un malalt, no gaire lluny, perventura a un pastor moribund o a un carboner. Ni pel viàtic no pararen de fer feina, aquells homes. La campana tocava, vibrant. Damunt l'era, tot eren rialles i crits. S'aturà el sacerdot i encara en feren befa, els que batien. Llavors, s'obrí un clot - talment un avenc - i l'era s'esfondrà. L'avenc s'engolí els homes i les bèsties, els carretons i el blat. Dins la negror de la boca, homes i bèsties vingueren a colar-hi la vida, aquella tarda.
L'estrèpit ressonà entre les pedres. El gemec de les mules s'ajuntà a l'esglai de la gent. El viàtic continuà el seu camí, solitari, cap a la casa del moribund que l'havia enviat a cercar. Només una dona - diu l'antiga memòria - que seia en una roca prop de l'era, salvà la vida, perquè venerà el Sagrement, mentre passava.
L'avenc, encara ara, tot de pedreny i romeguers, fa por, de nit. La gent que en passa assegura, en silenci: -És un clot maleït. Abans va esser una era...
I hi ha qui ha sentit remors estranyes, cançons feréstegues que vénen de l'infern, animals que troten, carretons que volten, entre l'entranya de les penyes, homes que criden, condemnats per sempre a batre entre les roques.
