No feia gaire temps que aquell pastor havia trobat la imatge de Santa Maria, dins el terme de Muntanyes. Un dia en bon matí, tot just acababa la missa primera, el monjo que tenia esment de la parróquia de Sant Pere d'Escorca advertia N'Amet, el pastor moro suara batejat amb el nom de Lluc. Li deia:- Mira que la conquesta encara no s'és acabada del tot. És cert que el rei en Jaume entrà dins la ciutat fa un grapat d'anys. Queden encara amagats dins les muntanyes escabotells de moros rebels que no accepten l'autoritat reial. Procura tornar prest, amb claror, que la fosca és propícia per les envestides.
Era dijous i havia de partir de cap al mercat d'Inca, el pastoret. Hi acudia a cercar recapte per proveir el rebost. Havia ensellat la bèstia que tenien - un ase clapat - quan el dia començava a clarejar, tot disposant-se a partir sense por. El monjo tornava a prevenir-lo, amb un punt de recel a les paraules:
- El camí és ple de perills, Amet. Ves alesta a la fosca, Hi ha nius de bandolers a les muntanyes que assalten els camins i les possessions. No ensumis gaire les mercaderies, que el temps passa depressa. Reemprèn el camí abans que tombi el sol.
El tirany s'allargava com una cinta per dins la muntanya, entre boscos d'alzines. És quasibé una percinta de seda, el tirany, clapada d'ombres que tremolen i lluentors de vidre. Adesiara s'estreny i salta entre les penyes, tot vorejant el cingle. Quan arribà a Inca, el pastor, acudí al mercat i omplí ben depressa beaces i alforges de bon proveïment. No volia perdre temps amb raons i girà en rodó de cap a Lluc, no fos cosa que la fosca l'aplegàs a mig camí i els lladres cercassin d'envestir-lo en encendre's la nit. Just passat Caimari, quan començava a pujar Sa Costa Llarga, prop d'Es Puig de N'Escuder, li sortiren els moros disposats a robar-li el menjar que portava, decidits de matarlo, si oposava resistència al seu afany de saciar la fam. En veure'ls d'un tros lluny, N'Amet, enfilà una sendera de l'esquerra que conduïa al Puig, entre pedreny i torrenteres. De vegades, caminava ajupit sota el boscam, d'altres, de genollons, cercava sempre de contenir l'ale per a que no el trobassin. Fins que descobrí una cova i s'hi amagà, tot esperant que els moros acabassin per desistir, cansats de cercarlo. Cerca qui cerca, els moros, acabaren per pujar a dalt de tot d'Es Puig. S'acostaren a un serrat que dóna sobre l'entrada de la cova i observaren que sortia la cua de l'ase, d'aquell portal. Pensaren, només de veure la cua de la bèstia, que allà dintre s'hi abscondia N'Amet i que seria bona cosa, amb la idea de sorprendre'l, amollar-se lentament pel serrat en unas alfàbies que havien transportat fins a la cucuia. En fermaren una i hi ficaren un moro. L'alfàbia davallava pausadament. Així i tot, pegava a les roques, de tant en tant; fins que acabà per trencar-se i, tant els tests com el moro, vingueren a caure just davant la porta de l'amagatall. Els de dalt cridaven:
- Que t'has fet mal?
N'Amet invocà la Verge de Lluc. li demanà que no li coneguessin la veu, els moros, i va respondre:
- No me n'he fet. Ja en podeu amollar un altre.
Tornaren amollar una altra alfàbia, i una altra, i una altra... Aviat, tots els moros vingueren a morir davant el coval, estimbats sota les alfàbies esmicolades. N'Amet partí de bell nou de cap a Lluc. Rera seu, deixava just a la falda d'Es Puig de N'Escuder, a la porta de la cova dels tests, un caramull d'alfàbies trencades i un escabotell de moros derrotats.
