El Salt de la Bella Dona

El camí és aspre, de pujades abruptes y de difícil pas. De vegades, és quasibé un trirany entre penyes, el camí, tot de perills i fondalades. Cap a Lluc s'encamina una parella. Són home i dona. El marit calla. Porta un capot negre sobre les espatlles. Està trist i esmús, com si estàs disgustat. No diu paraula. Ella duu un vestit de seda blava i un mocador de color de cirera. Dins les mans, un pom de flors blanques; són roses de garlanda. Partiren a Lluc abans de pondre's el sol, quan cau l'horabaixa. El dia mor i la fosca obscureix la mirada de l'home. Té el cor ple de tenebres, el marit. Les últimes clarors han vingut a filtrar-se entre les branques. Està trist, capficat. Per això decidiren de partir. Un niu de serps li rosega l'entranya, tot un infern de gelosia. Havia sospitat sovint de la muller. Les llengües... -ai, les llengües!- l'havien mormolada entre dents: - Diuen que un carboner eixerit i despert la vetlla, nit i dia. -Hi ha un pastor que toca per a ella aires d'amor, les vetlles en què lluna creix. Un dia li explicà que la pretenia, el pastor. Ella va respondre, amb la cara vermella d'empegueïment: -Tu bé ho saps que sóc casada. La sang li pujava al cap, al marit. El dubte l'atordeix. No n'hi ha d'herbes, que curin d'aquest mal. La fosca torna espessa. Passa una òliba com un mal averany. És just un pedaç de llana, l'òliba, desdenyosa i feixuga. Dobleguen el cim d'un pujol i el rost s'empina. L'aigua remoreja dins el barranc. El torrent bramula, entre les roques. D'alt d'Es Grau, el camí passa al caire de l'abisme, pel costat d'una penya tallada a plom. Les aigües corren dins el fondal obscur. Entre els remors de l'aigua, hom hi sent encara ara gemecs i plors. La carn s'esborrona, només de veure la fosca del cingle.

-Donau-me la mà, marit. Les cames em tremolen.

-Mirau la fondària.

-Per què n'heu de tenir?

-L'aigua corre allà abaix, entre el pedreny. No sentiu una veu que gemega?

Va respondre aquell home, cegat de ràbia:

-Hi tiraren una dona, una nit fosca com aquesta.

-Per què?

-Deien que engayava l'espòs.

-L'enganyava?

-Vós tindreu la mateixa mort, que també m'heu traït en secret.

Ella guaitava sobre l'espadat, quan ell l'agafà per les cames i la tirà a l'abisme. Rodolà pel barranc rebotant i donant tombs, aquella dona. Tingué temps de cridar:

-Mare de Déu, assistiu-me!

Com una roca que cau rost avall, es precipità vers la profunda negror de l'avenc. Un silenci de pedra retallà la mirada d'aquell home. Observà de primcompte la fosca del barranc: ni un gemec, ni l'eco d'un esglai, ni la remor trèmula de les alzines. Decidí que era morta i partí escapat, depressa, sense esma, la vista emboirada, pels camins de la nit. Travessà les garrigues i les torrenteres, el boscany i l'arbreda... És fosca clara. La nit ha començat a diluïr-se i pinta de penombres els fondals i les cares. Les campanes de Lluc toquen missa primera. Rera les muntanyes, ha començat a encendre's el dia talment una magrana. Quan arriba al temple, aquell home, la claror de la llàntia illumina un rostre conegut. La cara es trasmuda, els ulls li espiregen. És la muller pròpia que està agenollada, sense una ferida, ni un trenc, ni la pell gens blava, ni cap moradura... Els àngels de Lluc somriuen de veure l'esclator de ràbia del marit gelós. La dama, somnàmbula, canta lletanies i esfulla les roses blanques de garlanda.