El nin d'Eivissa

Els anys passaven i aquell matrimoni no havia tingut encara cap fill. Cada matí, la muller sortia damunt el portal i contemplava el cel de la seva illa, blanc i net com un llançol de fil, amb els ulls una mica cansats. En volia un, d'infant, aquella dona i, potser, _ ho deien les veïnes_ n'hauria fet un de fang, si hagués estat possible. Observava com passaven els dies, com els anys s'escolaven, amb l'endarrer de tenir un fill de ses entranyes.

Un dia _ ningú no diu qui n'hi havia parlat, d'aquella Verge _, acudí al seu empar i invocà la seva protecció. Sabia que eren lluny, les cases de Lluc, d'aquella terra seva, més enllà del mar. Eren lluny, a l'altra banda de la cinta que, tots els matins, seguia amb la mirada, fins a omplir-se l'alè de sal, èbria de llum i de salobre. "Si em veia a esser mare - es deia a si mateixa -, acudiria a veure-la al seu mateix recer, aquesta Verge. Hi aniria peu descalç com una penitent i li oferiria el meu fillet talment una penyora". El marit acceptà la promesa de sa muller i decidí d'acompanyar-la en el peregrinatge, si tenien un fill. No tardaren gaire. Als nou mesos en punt varen ser pare i mare d'un nin com un ramell i atribuïren la gràcia a Nostra Senyora. L'infant creixia, mentre els pares ajornaven un any per l'altre l'acompliment de la seva promesa. Quan va tenir vuit anys, decidiren que no podien deixar passar més temps i resolgueren d'embarcar-se en un xabec, i arribar a Mallorca, i fer el camí de Lluc, el peu descalç, el cor agraït.

La nau traçava esteles de sal sobre el mar. De sobte, el vent començà a moure les aigües i la barca, enduita per força del vent, saltava com una cabrida entre les ones. Aviat els entrà el mareig, als viatgers. Només el nin jugava tranquil sobre coberta, satisfet de veure la mar esvalotada, el combat del xabec en una maregassa increïble i desfeta. Tombà la nau i el nin va caure a l'aigua. Un mariner cridà, talment una gavina enfollida:

- Aturau la barca, que el nin es nega!

Llançaren les cordes que tenien i intentaren de rescatar-lo, amb totes les forces. Acabaren que ningú no sabia qué es feia i el nin es va perdre dins les ones. Bé varen cercar-lo, els marines, fins a posta de sol. Caigué la fosca i tothom ja el donava per perdut entre les algues. El pare parlà de tornar arrera, cap a la seva terra, vers la llum endolada de la seva illa. La mare decidí d'acabar el viatge, d'arribar a Lluc i d'explicar-li a la Verge que ningú en no esser ella podia retornar-lo el fill de ses entranyes, tot just perdut en aquella mar esvalotada i freda. Arribaren al moll de Ciutat. Partiren cap a Lluc. Mai no finia, el camí, i les voltes es multiplicaven com un embull de cintes tenyides d'armargor. Ploraren, dins el temple. De sobte, pel corredor de l'església vella, va comparèixer el fill...

Pensaren que es tractava d'un miratge, d'una visió quimérica que el dolor els presentava sobre el tel de la vista. L'infat saltava davant els seus ulls. Els va estrényer les mans... Preguntà, sa mare:

- A quina corda pogueres aferrar-te? ¿Quin mariner vingué a rescatar el teu cos mig ofegat?

I va respondre el fill:

- Va esser aquella Senyora que em va treure del mar. M'abrigà una flassada i m'eixugà la pell, passada mitjanit.