Les Creus D'Enamorança

Els camins que condueixen a l'amor són llargs i difícils, plens de boires opaques i d'empinats costers. De vegades, lluminosos i clars, com un arc-en-cel tot de petites, minúscules transparències. L'amor n'és foc abrasador, vida que crema, mirall encès, festa amb campanes. Qui les sent repicar, mai no les deixa. Qui mai no ha sentit la seva remor no sap què és viure. De vegades, et salta dins la sang, l'amor, com una cabra. D'altres, un estel es despenja sobre la cara dels enamorats i els fa tornar pàl-lids. ¿Qui podria explicar-ne el seu gust tan amarg, fins a la mort? És un llarg patiment, angúnies que duren, ferides que s'obrin - ningú sap si es clouran - , peniténcia d'amor, quina ventura!

-És un llarg patiment - , diuen les veus antigues.

Responen les més sàvies:

-Un patiment que persisteix durant dies i hores.

Cada any, cada mes, cada hora, cada punt i cada instant.

Les velles cançons bé que els expliquen, aquets sentiments.

Si no t'alcanç, joveneta, pens que em moriré d'amor: me'n pren com lo ginebró qui mor amb la fulla estreta.

De vegades només és un joc de galanteria, l'amor, un enfilall de metàfores il-lusòries.

Vós sou estrella diana, or del més hermós color; vós sou estrella d'amor capcurucull de magrana.

Potser, la metáfora de dues vides que cerquen conjugar-se en present. ¿qui sabria dir-me on han vingut a caure les ales de la vida?

Una vida, dues vidas, ¿quàntes vides teniu vós? Vós teniu la meva vida i la vida de tots dos.

Un romanç antic explica la historia d'uns presoners que canten. Una dama ha fundat el seu amor en un d'aquells joves. La donzella és filla de l'home que disposa de la vida dels captius i acudeix a son pare per demanar clemència i el perdó del jove. Li confessa que l'estima al presoner:

...el de les calces grogues que té el cabell tan ros - la vida mia - que té el cabell tan ros, la vida mia, la vida amor.

L'endemà, dissabte, els farà penjar a tots, el senyor del castell - ¿que en sap ell de l'amor? - i es tancarà la historia amb corbs que volategen les forques del suplici.

Què en sabia aquell home del misteri que enclou una mirada, un esqueix d'amor en punt de l'alba?

Els camins que condueixen a l'amor són llargs i misteriosos, com un bosc espès tot de penombres. No és fàcil encisar-lo, l'amor. Potser, seria precisa l'aigua de set pous de vena. Qui sabria recitar les paraules de l'encantament? Pels penyals de Lluc, rera l'església, la fadrinalla tenia el costum de deixar aficades dins les encletxes petitas creus d'albó, com a penyora. Diuen que qui deixa una creu en aquell lloc trobarà el seu amor, abans d'un any. És, aquell redós, com un planter de creus esperançades.